A mesura que es vagi rebaixant la percepció d’urgència per fer front la Crisi Sanitària causada pel Covid-19 (si més no fins que tinguem un rebot, pot ser enmig de l’estiu)  s’anirà prodigant el debat sobre la forma com s’ha de fer front a la intensa repercussió econòmica derivada. Els Estats hauran d’adoptar una actitud activa, proporcionant ajut i suport financer tan a les famílies és afectades, que són moltes, com a activitats empresarials necessitades de liquiditat per superar el tràngol i poder re-emprendre la seua activitat a mesura que es vagi normalitzant, encara que sia relativament l’activitat econòmica. 

Alguns Estats estaran en millor condicions que altres per fer-ho: aquells que van aprofitar l’etapa de creixement econòmic entre 2014 i 2019 per sanejar els seus comptes públics i reduir el seu endeutament, que va créixer pràcticament a tot arreu com a conseqüència de la Gran Recessió. Desafortunadament, no és el cas d’Espanya, on e deute públic va escalar de menys del 40% del Producte Interior Brut (PIB) fins quasi el 100% del PIB a 2014, i va entrar a 2020 encara per sobre del 95% del PIB, tot i el creixement econòmic apreciable del quinquenni anterior. 

Per tan, Estats com l’Espanyol tindran més dificultats per dedicar recursos públics a la reactivació, encara que podran gaudir d’un cert ajut dels socis europeus, difícil de quantificar encara, i que -mes enllà del que són les urgències de despesa derivades de la crisi sanitària- fora convenient que anessin associats a condicions per fer reformes llargament requerides per l’economia espanyola per millorar la seua productivitat i capacitat de tenir un desenvolupament sostenible.

En aquest context, la disputa pels fons disponibles serà intensa. I crec que aniria be aprofitar per començar a endreçar algunes qüestions. Entre elles, la de les empreses espanyoles que tenen filials a paradisos fiscals, per limitar les seues obligacions fiscals. Els acords fets fins ara pel govern, patronal i sindicats -i els Decrets subsegüents- no han estat prou encertats en aquest sentit, en la mesura en que poden sol·licitar mesures derivades de la causa de força major del Covid-19 empreses o grups que -tot i tenir domicili social a Espanya- tinguin filials amb seus a paradisos fiscals. Entre aquestes empreses, estan pràcticament totes les més grans de l’IBEX 35. 

Estats de la UE com França, Dinamarca i Polònia han prohibit l’accés a ajuts financers a grups amb filials a seus a paradisos fiscals. No s’entén be perquè a Espanya això no s’està fent. Bé, si que s’entén (perquè tenen molta influència), però no es comprèn, particularment d’un govern central al que li agrada auto-qualificar-se com el més progressista en dècades. I al que li convindria guanyar crèdit en aquests terrenys, doncs les decisions que hauran de prendre en altres terrenys de l’economia no seran fàcils, i causaran descontent. Tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya.