Quan penso en el món i en la manera de situar-nos en aquest, m’adono que hi ha, bàsicament, dos moviments per a fer-ho. L’un és vertical i està basat, sovint, amb l’instint primari de qui “la té més llarga”, és a dir, qui “té la millor casa, cotxe, parella, etc.”. Aquest moviment que es podria dir que és competitiu, extractiu i carregat de testosterona, acostuma a veure el món amb paràmetres de guanyadors i perdedors i rivalitats i és típic de persones amb una baixa autoestima i massa orgull.

L’altre moviment és més proper a la nostra natura humana i és bàsicament cooperatiu, facilitador, integrador i horitzontal. En aquest moviment no va tant del “tenir” com del “ser” i sobretot del “som”. Sense aquesta manera de fer, de ben segur els humans, no ens n’hauríem pogut sortir en un entorn que està ple de depredadors molt més forts i hàbils que nosaltres.

Potser mirant la manera d’entomar la crisi del coronavirus, a nivell mundial, s’ha vist que, l’eficiència, la tenim, especialment encara que no només, en els països governats per dones. I n’hi ha pocs del total on la cap sigui una dona, de fet, aquests no representen ni el 10%, però, malgrat tot, mostren millor dades en el contagi i, també, menys morts. De ben segur, els llocs del planeta que obtenen millors resultats, sí o sí, estiguin governats per qui estiguin governats, seran els que hagin treballat de manera coordinada amb els especialistes i amb els territoris.

I tornem a com es dirigeix un territori, verticalment o horitzontalment, i ens adonem que Espanya és un dels llocs al món on s’ha portat pitjor aquesta crisi sanitària. I com s’ha fet? Què ha marcat la diferència amb els altres llocs del món? El primer que vull destacar, malgrat contradir a la vicepresidenta quarta del Govern, és que no tenim més morts ni infectats perquè estiguem més a l’est, no. En tenim més perquè no ens hem descentralitzat (model horitzontal) atenent millor així a la diversitat i peculiaritats de cada territori. Tampoc hem escoltat els especialistes, ni els hem tingut massa en compte. Moltes medalles a les rodes de premsa, però poques bates i menys materials sanitaris als hospitals.

Tenim pitjors números, que amaguen famílies trencades per la pena de la mort, perquè hem posat l’exercit al carrer i hem coartat les llibertats bàsiques, però no hem sabut tractar madurament la població, ni demanar-li la col·laboració per entomar aquesta situació. No se n’ha sabut i, per l’orgull, que a Espanya en sobra, no s’ha rectificat. És a dir, el joc dels disbarats. El que no es farà és seure a la taula, escoltar-se i, sobretot, escoltar els experts per canviar el rumb de les mesures, la direcció i treballar per sortir-nos-en de la crisi. De veritat que tot plegat és per llogar-hi cadires, tindrem prou coratge com a poble per dir-los-hi a tots plegats que deixin de jugar amb les nostres vides i es posin a treballar? Som-hi!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…