Sasa Jovic s’ha convertit en protagonista inesperat aquests últims dies. Un missatge seu el passat dissabte al Twitter, comparant la situació que es viu actualment a causa del Coronavirus amb la tràgica experiència viscuda en la seua joventut a Croàcia durant la guerra dels Balcans, ha tingut més de dos milions de visites.

L’actual tècnic de l’Amposta Lagrama, de la Divisió d’Honor de Plata de l’handbol femení espanyol i seleccionador del cadet masculí de la Territorial de Tarragona, Aleksanadar Jovic, més conegut pels seus amics i familiars com Sasa, al seu tuit indicava: “Any 1991, un petit poble a Croàcia. Ens vam passar mesos en un soterrani. Sense finestres, sense TV, sense Netflix, sense PS4, sense poder sortir al carrer, perquè si sorties igual et queia una bomba o et trobaves amb una bala perduda. Els 14 dies o algun mes em semblen de riure”

Sasa no podia imaginar-se la repercussió que tindria aquest missatge: “és increïble que més de dos milions de persones hagen llegit el missatge, a més m’han cridat de molts mitjans de comunicació, ràdio i premsa escrita sobretot, per entrevistar-me”.

Explica els motius que el van portar a escriure el missatge: “se’m va acudir divendres passat quan vaig anar a supermercat després de sis dies, com que no tenia menjar a casa, vaig veure que estava ple, i vaig pensar seriosament que molta gent no era conscient de la gravetat de la situació”.

Recorda els durs moments viscuts amb 16 anys al seu poble nd’Orahovica, d’uns cinc mil habitants, situat al comtat de Virovitica-Podravina, durant la guerra dels Balcans: “Anàvem a jugar amb els amics amb la pilota al carrer, llavors no teníem els mitjans que tenen ara els nens, i primer les bombes queien de forma esporàdica, però quan es van incrementar els bombardejos, vam haver de recloure’ns en un soterrani”. Va ser lògicament una època molt dura: “era un soterrani comunitari a l’escala, amb una bombeta, poca ventilació, en un espai d’uns 20 metres quadrats estàvem 25 persones, vam estar entre 3 i 4 mesos, pujant només una vegada cada tres dies a casa per dutxar-nos, van ser dies de molta incertesa i difícil convivència, ja que nosaltres érem serbis d’ascendència”.

Sasa lamenta que algunes persones hagen malentés el seu missatge, i haja rebut algunes crítiques: “En cap moment he pretès fer pena pel que vaig passar, ni fer comparacions amb el que va ser una guerra, ni condicionar a ningú, han passat trenta anys i ja he passat pàgina, simplement volia conscienciar a la gent de la necessitat de quedar-se a casa amb la finalitat de salvar la pròpia vida i la de més persones, em fa l’efecte que molta gent encara no és conscient de la magnitud del cas”.

Ara Sasa, troba a faltar l’handbol, els seus entrenaments amb el sènior i juvenil femení, i espera que tot acabe el més ràpid possible: “Estic a casa veient la televisió, jugant amb el meu fill, veient partits i revisant apunts i entrenaments, a més estic en contacte amb les jugadores per whatsApp “. No té clar quin serà el futur del campionat “no sé com solucionaran el tema referent a la competició, però penso que el millor seria donar-ho tot per acabat”.

Sasa va arribar a Espanya amb 23 anys el 1998, després de la seua etapa com a jugador professional al RK Nexe de la primera divisió del seu país, i en la seua primera experiència esportiva en territori espanyol, va formar part durant nou temporades com a jugador del CH Benicarló, i del 2008 al 2012, va estar en el CH Vinaròs, com a jugador i entrenador de jugadors de formació del club, dirigint posteriorment l’equip sènior de Primera Nacional després d’acabar la seua etapa com a jugador. Va arribar a les Terres de l’Ebre per dirigir durant quatre temporades al HC Perelló, on també va ser el coordinador, assolint l’ascens a Lliga Catalana. /Enric Algueró