Vivim un dies que molts no hauríem pensat que succeirien mai. Fins ara, algunes de les situacions que s’estan donant (extensió d’un virus, letalitat, episodis en els supermercats, etc) formaven part de les típiques pel·lícules de ciències ficció i de catàstrofes, que traçen un mon distòpic. Però, el cine s’ha convertit en realitat. Estem experimentant en les nostres carns que la seguretat no existeix i el risc zero tampoc. En uns dies dramàtics, on sense descans augmenten el número d’infectats i de morts al país, i en especial entre la nostra gent gran, se’ns posa davant el mirall totes les nostres debilitats com a espècie.

Ara se’m demana, però, que pensi una mica en l’impacte econòmic d’aquest període, del que desconeixem, en primer lloc, la seva duració. Perquè no és el mateix una enorme dislocació de l’economia que duri un mes o que duri dos. Si parlem d’economia (i em consta pensar aquests dies, no us ho negaré) la crisi és severa, molt severa. Encara, però, no tenim informació rigorosa i suficient com per fer-nos una idea cabal d’aquesta.

La Unió Europea, la setmana passada, parlava de que podria produir, en el còmput anual i a nivell de tota la Unió, una baixada del PIB de una mica més del 1%. Ara, i en aquests moments, se’m fa que els números van curts i especial per a la nostra econòmica. Així, i encara que pensem que un cop passada la pandèmia, o els seus moments pitjors, ens recuperarem amb força, se’m fa difícil pensar que la retracció de l’activitat econòmica no s’aproximarà als registres de la crisi financera del 2008-2009. Si consultem les dades, la reducció va ser a Catalunya del 3.6% al 2009 i del 3% al 2012, en els pitjors anys de la primera i segona onada de la crisi. Pensem-hi que l’any passat Catalunya va créixer un 2.4%!!! Que lluny ens sembla ara aquesta xifra!

i la duració d’aquest episodi no s’allarga molt més d’un mes (sembla molt optimista) i es produeix un rebot molt important de l’activitat a la segona meitat de l’any (es salva la temporada turística d’estiu) pot ser les xifres serien menys dolentes. A que ens podem agarrar per ser optimistes? Bé, hem de pensar que l’actual crisi s’atribueix a un factor totalment exogen a l’activitat econòmica, la qual es preveia que creixeria en torn del 2% aquest any. L’actual situació prové, doncs, d’un factor totalment aliè a l’activitat, que l’ha fet, però, trontollar com un veritable terratrèmol. Els fonaments econòmics, però, hi són.

En aquesta situació, d’un shock extern que ha causat un moviment abrupte de la corba d’oferta (perdoneu que em ve ara la vena acadèmica), seguit d’un ajustament actual de la demanda, és vital l’actuació decidida i màxima del sector públic, que ha de demostrar perquè existeix (en l’àmbit econòmic). I és aquí on entra no només l’Estat (que està fent coses de manual, però insuficients) sinó fonamentalment la UE. Aquesta crisi sanitària, social i econòmica torna a posar “en un brete” aquesta institució, caracteritzada per la falta de respostes globals i coordinades als desafiaments. Amb aquesta situació, tindrem més Europa? O serà un campi qui pugui? Noves incerteses… Cuideu-vos tots.

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.