“Definitivament, l’ofici de lector de premsa en paper està ben mort”, riu el Jaume mentre passeja pel carrer. Fins fa pocs anys, era habitual veure persones amb el diari doblat sota el braç, altres asseguts en un banc d’un parc amb els fulls desplegats com veles indomables oferint resistència per ser desxifrades o en una cadira de la biblioteca amb les dits tacats de tinta encara fresca i aquella olor d’humitat tant característica. Ell encara lluita contra la seva desaparició i acostuma a fer-ne campanya al bar de la cantonada, on berena. Aquesta tarda ha desplegat diversos exemplars amb el desig de trobar alguna història estranya, fins i tot una mica surrealista, que inspiri algun dels seus contes, guardats en un calaix, amagats a la vista de tothom.
Decebut en no trobar-hi res d’extraordinari, s’ha entretingut repassant diferents publicacions centrades en les ampolles que pot arribar a provocar una taula de diàleg. Com és possible que hi hagi qui s’indigni perquè un grup de persones seguin a parlar per cercar solucions a un problema? Com a professor, ell es va formar ja fa uns anys en la mediació, que s’aconsella com un pas previ i fonamental per evitar que els conflictes s’agreugin. I l’ha practicat molt: entre alumnes, entre pares, entre pares i professors, entre professors, entre alumnes i professors… vaja, ha hagut d’arbitrar en tota mena de batalles. No sempre se n’ha sortit, ho ha de reconèixer. De vegades, perquè potser ell no n’ha sabut prou. Altres, perquè els litigants no estaven disposats a arribar a un acord, a fer les paus. Aquesta és la primera premissa: el desig de voler arribar a comprendre’s, a cedir, a acceptar la discrepància, a escoltar-la, a compartir-la i a deixar que l’altre, l’adversari si li volem dir així, també es senti guanyador sense que tu et sentis vençut. Cert és també que una altra condició fonamental és que una part s’ha de sentir reconeguda com a igual per l’altra. De la mateixa manera que no hi ha d’haver vencedors ni vençuts tampoc ha d’haver qui tingui avantatja sobre l’altre.
Mentre llegeix el diari s’esgarrifa en veure que qui hauria de ser exemple de democràcia, de respecte, d’educació, de generositat, ataca ferotgement que dos grups hagin decidit, finalment i malgrat les dures dificultats acumulades durant anys i panys, intentar parlar. Ni tan sols a fer-ho, només a intentar-ho.
Al seu costat, entre mossegada i mossegada de l’entrepà de pernil, escolta una xiqueta que li canta a la seva mare la cançó que ha après a l’escola bressol: “El lleó no em fa por, pam i pipa, pam i pipa, perquè soc bon caçador” i el Jaume, amb la seva ment creativa, en composa una versió que s’hauria d’emetre per tots els mitjans de comunicació: “El diàleg no em fa por, pam i pipa, pam i pipa, perquè soc bon mediador” (o com diu la dita: “parlant la gent s’entén”).