S’ha consumat el que es venia gestant i ja estava lligat des de fa molt temps enrere. Un pacte entre PSOE, UP i ERC que ha donat la presidència del govern espanyol al Sr. Pedro Sánchez, l’actor indispensable que va possibilitar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. I és que l’abstenció d’ERC no deixa de ser un SÍ encobert, per por a perdre a Catalunya més vots dels 150.000 que ja van perdre en les passades eleccions al Congrés des Diputats espanyol.

En diuen un pacte d’esquerres… Voldria saber què els hi deu passar pel cap en sentir tal disbarat, a les víctimes de l’operació Judes, detingudes de matinada i sense garanties, acusades de terrorisme, empresonades i torturades, o a totes les persones que van sortir al carrer a protestar pacíficament contra la sentència del procés i que van patir greus represàlies, pallisses, maltractaments, vexacions, tortures i presó.

Em pregunto què deu tenir d’esquerres un PSOE autor de la violència gratuïta i la repressió més salvatge que s’havia vist mai contra civils als carrers de Catalunya des de la mort del dictador, que no de la dictadura. Un PSOE amb un ministre anomenat Fernando Grande Marlaska, sota la custòdia del qual, es practicaven tortures de manera sistemàtica als presos a càrrec seu, en la seva etapa com a jutge de l’Audiencia Nacional. Tortures que van provocar la condemna a Espanya en nombroses ocasions per part del TJUE per no ser investigades.

I em pregunto també què té d’esquerres un PODEMOS equidistant i desaparegut en moments transcendentals i incapaç d’articular un veritable discurs d’oposició a la greu pèrdua de drets i llibertats que hem patit els últims temps i que han posat l’Estat espanyol a l’alçada de Turquia, en el millor dels casos. Però si tot això és greu, quan mirem l’altre eix d’aquest pacte, l’eix nacional, tot plegat encara resulta més escandalós. On queden les emotives declaracions del Sr. Gabriel Rufian tot afirmant “Nosotros no pactaremos ni con carceleros ni con expoliadores” en referència al PSOE? Ara, de sobte resulta que ja no són “carceleros” i Espanya ja no ens roba, ara ens estima i ens comprèn.

En un pacte ambigu, misteriós i sense cap concreció, ens intenten fer creure que el PSOE, aquell mateix que ha promogut i ha banalitzat la violència contra catalans pacífics, aquell soci de PP i Ciudadanos indispensable en l’aplicació del 155, l’empresonament dels nostres representants polítics i responsable directe també del blanqueig i l’augment de l’extrema dreta, de sobte, aquell PSOE s’ha tornat progressista i ens transferirà les competències per fer un referèndum d’independència. Perquè, encara va d’això, no? D’autodeterminació i d’independència, o ja no?

Realment algú creu que el PSOE o cap altre partit espanyol farà res per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya? I suposant que ara, de sobte el PSOE s’ha tornat progressista, li ha agafat un atac d’empatia cap al poble català i pacta un referèndum d’independència per Catalunya, què hi ha del TC que es va carregar l’Estatut? I del Suprem? I del Rei del “a por ellos”?  I què hi ha de l’augment de l’extrema dreta que alguns diuen voler frenar amb aquest pacte i la utilitzen com a excusa per justificar tot allò que és injustificable? Es quedaran a casa frenats o augmentaran encara més?

Realment algú es pot creure el referèndum acordat amb l’Estat i per tant, donar per bo i cert el fons d’aquest pacte? Qualsevol votant, militant, regidor o alcalde d’ERC, del primer a l’últim, si és independentista de cor i té la independència com a prioritat, en el fons sap perfectament que això que ens venen és completament fals, perquè mai hi haurà cap referèndum d’independència acordat amb l’Estat. I llavors, si tots sabem que això és fals, perquè fa tants anys que ho sabem i ho diem que no hi haurà cap referèndum acordat, quin és el preu d’aquest pacte? Què més hi ha que no sabem darrera d’aquest pacte?

I arribats a aquest punt, no puc passar per alt preguntar-me si tot plegat té alguna cosa a veure amb les afirmacions del Sr. Joan Tardà quan deia “Jo el que vull és l’hegemonia d’Esquerra” (Vilaweb, 5 d’abril de 2019), o “Per exercir l’autodeterminació cal una hegemonia de les esquerres” (El Nacional, 9 d’abril de 2019) o “El procés no avançarà fins que no el lideri ERC” (Ara, 22 d’octubre de 2019) o “Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont” (Nació Digital, 28 de gener de 2018). De veritat que va d’això i tanta lluita i sacrifici ha estat només per consolidar l’hegemonia d’un partit?

En definitiva, és més que probable que aquest pacte amb el PSOE del 155 obeeixi més a interessos i estratègies de partit que no pas a interessos de país i molt menys encara donarà sortida a les demandes del poble de Catalunya, qui en surt més malparat de tot plegat. I si resulta que això és així, i en el terreny de la política l’expressió “malpensa i encertaràs” és en el que millor encaixa, no seria d’estranyar que només sigui el principi d’un pacte d’abast molt més ampli, que encara desconeixem i que, per una casualitat de la vida, es pogués repetir en alguna altra contesa electoral propera. Us imagineu el Sr Iceta de Conseller d’Interior?