Això de viure l’ara i aquí, i solament el present, hauria de ser sempre. El passat ja no es pot modificar i el futur és una incògnita. Així que ens podem plantejar-ho com a propòsit per al nou any, en que també estrenem dècada i a més és de traspàs.

Potser ha de ser l’únic, de propòsit. Si ho aconseguim, la resta vindrà donat. Avui seria un dia per fer balanç o jugar a futurologia, però no ho faré. Es podria parlar d’infraestructures, mobilitat, revisar pressupostos incomplerts, mancances, retards,… lluites, reivindicacions,… del surrealisme que es viu a España amb el cop d’estat del poder judicial que s’imposa per sobre de la decisió dels votants… però no faré. Ja sabem de què va i les incerteses avui no toquen.

Tampoc parlarem de les certeses: les Fake News (sembla un contrasentit, però no ho és), és a dir els relats de la Guardia Civil, que adopten fiscals i jutges transformant-los en sumaris per condemnar innocents; o la monarquia hereva de la dictadura…
Em recrearé en un del nostres béns més preuats que tenim, i precisament per ser d’ús tan quotidià no en som conscients, i es deixa en l’oblit. És tracta de la llengua, el nostre tortosí. Patrimoni immaterial.

Hem de reivindicar la parla, amb orgull de pertinença, i amb la riquesa del vocabulari tan singular. N’he pres consciència gràcies a Teresa Tort Videllet, i el seu llibre “100 paraules ebrenques agafades al vol”. Estic xalant molt, i m’agrada… pot ser un suggeriment per regal el pròxim dia 6, si algú encara ho té pendent; o idea per quan es puga regalar. O senzillament te’l compres per llegir-lo.
L’amor per la nostra llengua traspua en cada un dels cent breus capítols que comenta i analitza, corresponents a cada paraula. Ens molts cassos m’ha ressuscitat records i m’ha alineat amb el propi passat, els iaios, la mare,…

Us podria posar molts exemples, però millor que els descobriu en cada context. Us puc avançar un fet, i no és cap espòiler. La reacció immediata és fullejar i donar un cop d’ull a l’índex, i gairebé segur que vas a la pàgina 100; llegeixes la “xona” i t’adones que tot va per un altre cantó.

Per què ens en feu una idea de la bellesa del vocabulari i l’amplitud que es dona als comentaris sobre els mots, la paraula 31, “solsir”, acaba així: “… apedaçar un marge solsit representa perpetuar la fesomia del territori. Igual com, mentre convinga, refarem les il·lusions solsides pels desenganys que hem anat compilant entre tots nosaltres amb el pas del temps”.

Pos podem prendre això com a propòsit, i que el 2020 sigui un any per solsir, rescatar l’orgull de l’ús de la nostra llengua catalana i la parla tortosina, però també tot el que comporta el territori ebrenc.

Periodista.