El sorgiment d’una identitat ebrenca (és a dir, lligada al riu Ebre) és, al meu entendre, un fenòmen per no parar de donar-li voltes. Ningú no dubta, a dia d’avui, que les terres de l’Ebre tenen la seva pròpia identitat col·lectiva. Fins al punt que les institucions –arran del rebuig a l’anterior Pla Hidrològic Nacional del PP– van acabar per dotar les comarques de l’Ebre d’institucions pròpies, com ara delegacions del Govern de la Generalitat i de les diverses conselleries. Des de fa uns anys, a més, es parla amb entusiasme de literatura ebrenca, de música ebrenca i fins i tot, amb un punt d’ironia, de rumba ebrenca.

Així doncs, aparentment, sobre el paper, el territori de les terres de l’Ebre sembla no tenir fissures. És com si les quatre comarques que s’hi inclouen (Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre i Terra Alta) fossin un tot compacte articulat per una manera idèntica o molt semblant d’explicar-se com a col·lectiu i d’interpretar el seu món.

Hi ha un llibre fantàstic sobre aquest procés. Es titula ‘Primer la sang que l’aigua: simbolisme i identitat entorn de l’Ebre’ (Onada Edicions) i, segons la seva autora, Montserrat Boquera, la creació d’aquesta identitat col·lectiva ebrenca ha partit d’una revalorització intensa, profunda i sentimental del riu Ebre, que barreja arguments racionals i científics amb valors absolutament emocionals. El riu ha tornat a tenir una força que, en bona mesura i durant moltes dècades, havia perdut per a molts habitants i pobles de les terres de l’Ebre. La gent de l’Ebre vivia d’esquena al riu i ara, novament, en tornen a tenir consciència. Una consciència que, per si això fos poc, dota al riu d’un fort component simbòlic. És l’Ebre com a pàtria. Una pàtria, però, i cal no oblidar-ho, per la qual hi baixava una autèntica merderada, en forma d’abocador fluvial, tampoc no fa tants anys, tal i com recorden els que ja tenen una edat.

En realitat, però, i com no podia ser de cap altra manera, això de les identitats col·lectives sempre té matisos i a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta continua sent habitual trobar-se gent que t’arruga el morro quan els parles de les terres de l’Ebre i que, per exemple, et diuen que ells continuen anant a comprar a Reus, com han fet tota la vida i que, de Tortosa, no en volen saber res. La idea que l’arribada del ferrocarril, a final del segle XIX, va convertir Reus en la seva ciutat de referència, és tot un clàssic en aquest debat.

Sigui com sigui – tot i que les realitats territorials estiguin sempre en metamorfosi–, és com si les terres de l’Ebre haguessin sortit de l’armari, i avui dia són més visibles i més valorades que no ho eren des d’una perspectiva nacional, tot i que se segueixin arrossegant prejudicis i visions poc acurades d’aquest sud català, cosa que també és ben certa. Però seguir negant a aquestes alçades, com sento de vegades, que les terres de l’Ebre tenen una visibilitat que no tenien en l’ecosistema nacional català és, al meu entendre, negar una evidència. Fa vint anys, a Catalunya, per exemple, del delta de l’Ebre no en parlava ni déu nostre senyor. Ho recordo perfectament. Potser és tan sols que em faig gran i començo a acumular una certa memòria.