El Bisbat de Tortosa ha inscrit al registre de la propietat un centenar d’esglésies i ermites al llarg dels últims 20 anys. Són les anomenades immatriculacions, un procediment que estableix a qui pertany un edifici o terreny i que fins a aquell moment no estaven inscrits al registre. La diòcesi tortosina fonamenta la propietat d’aquests béns sustentant-la en la documentació que conserva al seu arxiu, que es remunta al segle XI. Tot i això, alguna de les immatriculacions que ha dut a terme ha generat disputa, com a Benicarló.
Del 1998 al 2015, el Bisbat de Tortosa ha immatriculat una mica més de cent esglésies, ermites o cases abadia. El procediment ha generat polèmica en altres bisbats catalans, com els de Vic o Solsona, on algunes de les propietats s’han posat en dubte. En el cas de la diòcesi tortosina, fonamenten la titularitat en l’important documentació existent a l’arxiu, que es remunta al segle XI, en el cas de l’arxiu capitular, i al segle XIII, el de la catedral. Segons remarquen, el fet d’inscriure la propietat al registre no confereix automàticament la propietat, sinó que és reversible “si hi ha algú que pot demostrar més fefaentment que aquell edifici és seu”. No obstant això, asseguren que es tracta de temples o esglésies que van ser construïdes per al culte, i per tant consideren que no hi ha dubte.
No és així en tots els casos: almenys una de les immatriculacions fetes pel bisbat de Tortosa sí que va dur l’Ajuntament de Benicarló a iniciar accions legals contra la diòcesi, després que aquesta s’atribuís la titularitat del campanar de la població. Una torre separada dos metres de l’edifici de l’església, que el consistori considera de titularitat municipal.
Des de mitjan segle XIX, l’església no podia inscriure al registre la propietat de temples o altres béns immobles. Al 1998, una llei del govern Aznar va permetre aquest pas, per corregir el que l’església catòlica considerava un greuge davant altres confessions que sí que podien inscriure propietats. El termini va finalitzar al 2015. Per fer-ho, calia un certificat signat pel bisbe (a qui es concedeix la validesa de fedatari), així com la documentació del cadastre i dels tècnics del registre de la propietat.