A partir del 1450, Europa es va veure assotada per una onada de persecucions a la que s’ha aglutinat sota el fenomen de la Cacera de bruixes. Fins gairebé la fi de l’època moderna, unes 60.000 dones van ser executades sense un judici legítim, acusades de provocar tempestes que arruïnaven les collites, practicar mal d’ull i assassinats, i reunir-se amb el diable. La pervivència de l’estereotip de bruixa ha perviscut fins als nostres dies, estès a partir de la tradició popular, la literatura i el cinema. Però, qui eren realment aquestes dones? L’exposició ‘Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya i les Terres de l’Ebre’ explica la gestació d’aquest procés durant l’Edat Mitjana i les rastres que han subsistit fins als nostres dies, posant especial èmfasis en la descontrucció dels tòpics i analitzant la seva evolució al llarg dels segles.

L’exposició, produïda pel Museu d’Història de Catalunya, compta amb nous panells en la seva itinerància a Amposta gràcies a la recerca duta a terme pel Museu de les Terres de l’Ebre. La mostra s’ha complementat i ampliat amb l’estudi del fenomen en aquest territori i la seva manifestació a diferents pobles i ciutats, tot incorporant nous processos i noms que permeten identificar un substrat comú arreu del Principat. A les Terres de l’Ebre, ja durant l’Edat Mitjana, els documents ens relaten l’existència de dones que duien a terme pràctiques amb influències paganes. Encara que en aquest moment no van ser perseguides ferotgement, a finals d’aquest període s’aniria gestant la superstició que esdevindria clau per a la cacera de bruixes dels segles posteriors.

La gran repressió contra aquestes pràctiques apareixeria arreu del Principat durant l’època moderna, i les Terres de l’Ebre no en serien una excepció. De ser considerades inofensives van passar a convertir-se en activitats d’inspiració diabòlica, l’execució de les quals havia de ser castigada severament. En aquest context, al tram final de l’Ebre trobem processos de persecució contra bruixes
ja al segle XVI, que s’estengueren fins a gairebé finals del XVIII. Com a puntualització, cal assenyalar que en la majoria dels casos les dones foren acusades pels seus propis veïns, els quals les culpaven de les males collites, les malalties o les tempestes. Si acabaven en mans de les institucions legislatives locals, els esperaven una sèrie de tortures que acabarien en l’autoacusació i la mort a la forca. En canvi, si el procés arribava a la Inquisició les penes acostumaven a ser més lleus, com l’expulsió del territori o la presa de béns.

És justament en aquest moment en el que la documentació trobada fins ara ens permet constatar que fou el període més virulent arreu del territori, amb referències a bruixes d’Amposta, Tortosa, Godall i Arnes i, també a comarques veïnes a vil·les com Sant Mateu i Benicarló. Però cap a finals del segle XVIII i amb l’arribada de l’època contemporània, tot aquest fenomen quedà relegat a segon terme i fins a dia d’avui ha perviscut la llegenda en la memòria oral i en topònims de les Terres de l’Ebre. És així com trobem nombroses referències a llegendes sobre, per exemple, les bruixes de Miravet, o llocs com la cova de les Bruixes a Ulldecona, la roca de la Bruixeta a Vinebre, el barranc de les Bruixes a Jesús o la roca de la Bruixa d’Ascó.

Complementàriament a l’exposició i aprofitant la programació dels cursos d’estiu de la Universitat Rovira i Virgili, aquest dijous s’ha dut a terme el curs ‘Bruixes, enverinadores, remeieres i
sanadores’. Un matí on diferents especialistes en l’estudi del fenomen arreu de Catalunya han volgut trencar amb els estereotips i han explicat les darreres troballes historicoetnogràfiques d’aquest fenomen. A més, una taula participativa sota el títol ‘Ser dona avui: pervivència d’estereotips i feminitats no submises’ ha debatut sobre la feminitat a mig camí entre l’estudi històric i social.

Autor:

Periodista.