El front plurinacional que va posar sobre la taula Gabriel Rufián incomoda perquè obliga a deixar de concebre l’esquerra com una coalició de principis i començar a pensar-la com una força de poder. Quan una idea força aquest desplaçament, la reacció no acostuma a fer-se esperar, i en aquest cas va ser immediata.
No hi va haver temps per al debat ni per a la matisació. Vox i el Partit Popular van activar el discurs d’alarma; una part significativa de l’aparell mediàtic va parlar d’irresponsabilitat i desordre; i sectors de l’esquerra institucional van marcar distàncies amb una rapidesa reveladora. No s’analitzava el contingut. Es neutralitzava la idea. Quan una proposta provoca aquest rebuig transversal, la pregunta pertinent no és si és viable, sinó per què fa saltar totes les alarmes, no només a la dreta i a l’esquerra, sinó a l’establishment de l’Estat en el seu conjunt.
El sistema polític espanyol funciona des de fa temps sobre una asimetria clara. La dreta no és homogènia, però és funcional. El Partit Popular juga a una ambigüitat calculada: necessita concentrar vot, però no pot assumir obertament el discurs extremista. Vox creix explotant aquesta tensió i fent el PP cada cop més dependent. El resultat no és una dreta coherent, sinó una dreta capaç d’imposar marc. I això és suficient. El cost d’aquest desplaçament el paga una esquerra fragmentada, reactiva i incapaç d’actuar com a poder.
Aquesta fragmentació no és accidental. L’esquerra competeix per relats, tempos i electorats parcials mentre la dreta, malgrat les seves contradiccions, aconsegueix actuar com a pol. No cal guanyar majories socials àmplies quan l’adversari no és capaç d’articular-se com a bloc. Aquest és el desequilibri central del tauler polític actual, visible també en les darreres dinàmiques electorals, amb un creixement sostingut de l’extrema dreta i una dependència creixent del PP d’aquest espai per mantenir opcions de govern.
Un dels instruments més eficaços d’aquest desplaçament és la construcció del conflicte migratori com a eix emocional del debat públic. No per la seva dimensió real, sinó per la seva utilitat política. El discurs no és improvisat: respon a una arquitectura comunicativa professionalitzada, sostinguda per recursos, equips especialitzats i una estratègia permanent. Es traslladen responsabilitats, s’atribueixen a l’esquerra els efectes de decisions estructurals preses durant dècades i es construeix una normalitat que acaba banalitzant l’exclusió.
Això no va només de missatges. Va de marc democràtic. La igualtat passa a ser presentada com una imposició, la pluralitat com una amenaça i la memòria com un problema. A l’Estat espanyol, aquesta lògica adopta formes conegudes: blanqueig del franquisme, antifeminisme disfressat de neutralitat i racisme cultural convertit en sentit comú. Aquest dispositiu no és espontani: requereix planificació, continuïtat i una cadena d’interessos que no acostuma a fer-se visible.
Hi ha, a més, una incomoditat menys comentada. El front plurinacional no només desestabilitza equilibris institucionals; també interpel·la l’electorat progressista, acostumat a moure’s dins marcs previsibles. Obliga a abandonar el confort de la sigla pròpia, del vot identitari o del càlcul defensiu. Aquesta incomoditat social explica part de les resistències que sovint s’atribueixen només als aparells.
En aquest context, la divisió de l’esquerra no és un error tàctic. És una condició de funcionament del sistema. La reacció al front plurinacional ho demostra. Abans que el projecte prengués forma, només en fer-se explícita la idea d’unir les esquerres, l’aparell es va activar. Mitjans de comunicació, opinadors habituals i veus autoritzades van començar a marcar el relat: alarma, risc, inestabilitat. No es discutia res. Es neutralitzava la possibilitat.
Això té nom. Dividir per governar. Una lògica antiga, formulada ja pel pensament polític romà, que continua sent extraordinàriament eficaç, especialment per a aquells aparells de l’Estat que no depenen del cicle electoral i que saben que la fragmentació de l’adversari és sovint més rendible que la confrontació directa.
El precedent és conegut. El moviment independentista català no va ser desactivat només amb repressió. Va ser neutralitzat dividint-lo, substituint el conflicte estructural per disputes internes. El mecanisme és el mateix que avui amenaça qualsevol intent de recomposició de l’esquerra estatal i plurinacional.
En aquest tauler, el PSOE és la peça clau perquè governa i, amb el govern, controla el temps. Ho fa, però, en un context de pressió sostinguda: ofensiva de la dreta partidista, hostilitat mediàtica persistent, judicialització de la política i activació constant dels ressorts de l’establishment. Aquest setge explica la seva aposta per la centralitat, el silenci narratiu i la mínima reactivitat, confiant que el temps i la polarització amb la dreta acabin ordenant el camp polític.
El problema és que el front plurinacional d’esquerres no és només una proposta externa: és un element que toca el voraviu del PSOE. No perquè amenaci immediatament el govern, sinó perquè qüestiona el seu paper com a únic gestor possible de l’esquerra estatal. Davant d’aquest front, el PSOE no pot limitar-se indefinidament a deixar passar el temps. Té davant seu un dilema real: o accepta una esquerra articulada que li disputi marc, agenda i condicions, o intenta administrar-la com una perifèria controlable, integrable si convé o afeblida fins a fer-la prescindible.
Aquesta decisió no és menor. Igual que el PP ha acabat condicionat per Vox, no perquè ho volgués sinó perquè no va saber tallar a temps la dependència, el PSOE corre el risc de quedar atrapat en una estratègia purament defensiva: resistir, aguantar, esperar. El front d’esquerres introdueix una variable que desborda aquesta lògica, perquè no busca substituir el PSOE, sinó obligar-lo a moure’s.
Cal afegir-hi un últim element: el temps no és neutre. Cada cicle en què l’extrema dreta consolida marc i agenda sense un contrapès estructurat redueix l’eficàcia posterior del vot reactiu. Esperar també és una decisió, i no sempre és conservadora: sovint acumula costos.
La pregunta final no és si el front és còmode o immediat. La pregunta és si el sistema pot permetre’s una esquerra capaç d’actuar com a bloc sense ser neutralitzada. En aquest context, el front plurinacional no és cap extravagància. És una resposta racional a un risc estructural.
Jurista Ebrenc
