El nou model de finançament autonòmic presentat per la vicepresidenta Maria Jesús Montero el passat 8 de gener ha reobert, finalment, un debat imprescindible que feia massa temps que estava encallat. Catalunya —com la resta de l’Estat— arrossega des de fa anys un sistema esgotat, el del 2009, que ja no respon ni a la realitat econòmica actual ni a les necessitats reals de la ciutadania. Continuar avançant amb aquest mecanisme és fer-ho amb un model que no garanteix ni suficiència financera ni equitat territorial, i que ha alimentat durant anys greuges i desconfiança.
Com a diputada del PSC, tinc la convicció que el país no pot continuar governant serveis essencials amb un sistema que no respecta plenament el principi d’ordinalitat, ni assegura que els recursos arribin allà on es concentra la despesa social: sanitat, educació i serveis socials. El nou model aborda precisament aquestes tensions de fons i ho fa amb regles clares, traçables i defensables.
Catalunya és un dels principals motors econòmics de l’Estat. Amb el sistema actual, som dels territoris que més aportem, però no rebem en proporció justa. Amb el nou model, aquesta distorsió es corregeix
Les dades ho avalen. Catalunya és un dels principals motors econòmics de l’Estat. Amb el sistema actual, som dels territoris que més aportem, però no rebem en proporció justa. Amb el nou model, aquesta distorsió es corregeix: Catalunya passa a ser tercera a aportar i tercera a rebre, amb un índex del 104,14% en població ajustada. Això no és cap privilegi, sinó una garantia d’equitat i de solidaritat sostenible.
Aquesta reforma no és retòrica. El primer any d’aplicació, el 2027, Catalunya rebria 4.686 milions d’euros addicionals, un increment del 13,35% dels recursos, per sobre de la mitjana estatal (10,3%). És un salt quantitatiu que aporta capacitat real de govern, menys tensió pressupostària i més marge per invertir i planificar. Alhora, l’Estat reforça el sistema amb 20.975 milions d’euros addicionals, assumint que el benestar es construeix principalment des de les comunitats autònomes.
El nou model posa fi a un sistema esgotat i garanteix suficiència financera i equitat territorial
Aquest reequilibri també es tradueix en menys desigualtats territorials: la diferència entre la comunitat millor i pitjor finançada es redueix del 32,37% al 13,98%. El model no obre forats, els tanca. I desmunta, amb dades, el relat del greuge permanent.
A les Terres de l’Ebre, aquest canvi pot tenir un impacte molt concret. Parlem de centres de salut amb més especialistes, de menys desplaçaments innecessaris a Reus o Tarragona, de serveis públics més propers i eficients. No són promeses buides, sinó capacitats reals que depenen d’un finançament suficient, estable i previsible.
Des del PSC de les Terres de l’Ebre no volem instal·lar-nos en la queixa crònica, sinó en la proposta útil. Malauradament, no totes les forces polítiques comparteixen aquesta actitud.
Des del PSC de les Terres de l’Ebre no volem instal·lar-nos en la queixa crònica, sinó en la proposta útil. Malauradament, no totes les forces polítiques comparteixen aquesta actitud. Hi ha qui prefereix mantenir el conflicte o bloquejar avenços reals, encara que això impliqui renunciar a millores tangibles per a la ciutadania, per convertir el finançament en una arma de confrontació i de rendiment electoral a curt termini. Catalunya no es defensa millor des de la trinxera que des de la responsabilitat.
Treballar al costat de l’Estat no és renunciar a res, sinó reforçar la governança, guanyar estabilitat i exigir rendició de comptes
Treballar al costat de l’Estat no és renunciar a res, sinó reforçar la governança, guanyar estabilitat i exigir rendició de comptes. Aquest model redueix l’opacitat, supera el sistema de bestretes i permet una millor planificació pressupostària. És un pas endavant sòlid en el finançament de les competències comunes i obre la porta a completar el model amb el reconeixement de les competències singulars de Catalunya.
Catalunya necessita més recursos, però també confiança, estabilitat institucional i voluntat d’entesa. Aprovar aquest nou model és aprovar més benestar, menys desigualtat territorial i una solidaritat explícita que aguanti en el temps. No ens podem permetre quedar-nos on érem.
