Molt probablement, des d’una reflexió editorial d’un mitjà de vocació territorial que sempre ha defensat el seu territori de referència, les Terres de l’Ebre, no canviarem el món, ni l’estat espanyol, ni Catalunya. Però sí que podem encetar una reflexió dirigida als polítics locals dels cinquanta-dos municipis, que cada quatre anys són més d’un miler de persones amb el seu nom impregnat a les múltiples paperetes de candidatures en les eleccions municipals. Portem ja moltes dècades de democràcia, i si féssim un recompte de quants milers han mostrat vocació política o de servei públic acceptant dedicar el seu treball i talent a millor els seus pobles, parlaríem ja d’un percentatge molt significatiu dels ja més de 190.000 habitants que sumem.
El que cal començar a reflexionar és que està passant amb els joves, i la seua alarmant decantació cap a les forces d’extrema dreta, o si més no, cap a posicionaments que s’aparten del sentit comú
El que cal començar a reflexionar des d’ara és que està passant amb els joves, i la seua alarmant decantació cap a les forces d’extrema dreta, o si més no, cap a posicionaments que s’aparten del sentit comú i de la Carta dels Drets Humans, que hauria de ser una assignatura troncal obligatòria des de primària. No és una moda, és una tendència creixent i encara que no sigue passa visible a l’Ebre, perquè de moment no tenen forces polítiques que hagin capturat aquesta onada retrògrada, tot apunta que no tardarem a fer-ho. Ho saben bé els professors dels instituts, i dels col·legis, tant sí són públics com privats.
Aquests joves poden ser perfectament els fills o familiars dels milers d’ebrencs que han estat regidors de l’ajuntament. Són els seus referents més directes, i aquí si hi ha terreny per començar a treballar. Perquè no el tenen, en canvi, si mirem la mirada a escala internacional, europea o estatal. El relat està marcat per les generacions formades en el context de la socialdemocràcia, i pensem que les coses només poden progressar. Pensem, erròniament, que això pot ser una pedra en camí, un alentiment, i que inevitablement anirem cap endavant, per superar la reeixida del nou-franquisme, del nou-feixisme, i del retorn a un passat que donàvem per completament amortitzat.
Cal començar per omplir les pròximes llistes electorals de joves formats (que n’hi ha molts, gràcies als esforços dels progenitors), i donar-los l’oportunitat d’actuar responsablement en el seu entorn més directe
Des d’un àmbit tan poc influent políticament com el sud, i tan poc poblat, és obvi que no podrem canviar tendències molt vinculades al control dels satèl·lits, però ens hi hem d’esforçar. I per començar a fer-ho cal començar per omplir les pròximes llistes electorals de joves formats (que n’hi ha molts, gràcies als esforços dels progenitors), i donar-los l’oportunitat d’actuar responsablement en el seu entorn més directe. Cal forçar les maquinàries dels partits a obrir les portes de par en par, a reinventar-se. Serà un procés llarg i els resultants no seran immediats, perquè abans caldrà trencar molts esquemes. Però allò que no podem continuar fent és no moure’ns de la cadira, des de l’immobilisme, i deixar que passe temps contant històries des del banquet del “si no fos”.
Si no s’obren les portes dels partits polítics, es poden crear agrupacions d’electors, però els joves han de començar a gestionar el seu propi futur, i mai ho podran fer des de les cúpules dels partits perquè són granítiques i en més de quaranta anys no s’ha produït el més petit canvi estructural
Si no s’obren les portes dels partits polítics, es poden crear agrupacions d’electors, però els joves han de començar a gestionar el seu propi futur, i mai ho podran fer des de les cúpules dels partits perquè són granítiques i en més de quaranta anys no s’ha produït el més petit canvi estructural, més enllà de les llistes obertes i les polítiques d’igualtat, les quals han estat avenços indubtables. I ara és el moment de què els joves parlen amb la seua pròpia veu, i demostren amb fets locals quines prioritats tenen per millorar el futur. No només el seu, sinó el de tots. L’esperança de les generacions més avançades i que ja les han vist de tots els colors, és que, quan els que tenen entre setze i trenta anys es troben davant la realitat, no ens porten a l’escorxador. Perquè allò que ens hi juguem és el millor que tenim tots junts com a societat, la mateixa democràcia.
Bon Nadal!
