Em vaig criar al barri Español de la Ràpita. El recordo com un lloc senzill i de gent treballadora. Amb un teixit comercial molt viu. Un fet que, per altra banda, era extensible a tot el municipi. Ens situem a la dècada dels anys setanta del segle XX i principis de la dels vuitanta. Els comerços eren petits i tradicionals. Donaven servei al veïnat més proper. Eren, també, llocs de trobada i racons de conversa. Espais on la vida es compartia. No hi havia presses. I sobretot eren llocs de confiança. La familiaritat era tanta, que et fiaven l’import de la compra si en aquell moment no duies diners al damunt, o si no en portaves prou. O et proporcionaven un producte en cas de necessitat encara que estiguessin amb la persiana abaixada. Gestos que avui semblen d’un altre món, però que llavors formaven part de la normalitat d’un veïnat que es coneixia i es relacionava.
En un dels extrems del meu carrer -Val de Zafan- al cantó hi havia la merceria de Pepita “La Quixala”. Al costat mateix, el seu home, Domingo, tenia la fusteria. A l’altre costat, al carrer Madrid hi havia la fusteria de Pepito Borràs, especialitzat en arreglar carros. Després ja venia la botiga de queviures del meu iaio Sisco “lo Badesso”, on treballava la mare. Cigrons i fesols a granel, oli, abadejo salat en peces, paperines de cafè recent molt o betes i fils eren alguns dels molts productes que es podien comprar en aquell univers petit i càlid. Just al davant, hi havia la peixateria de la iaia Tona “la Serreta” i la taverna del iaio “Moreno”. I encara al cantó la barberia del tio Agustinet. Una mica més avall, una altra botiga de queviures, la de les germanes Montse i Lolita.
Al carrer de darrere on jo vivia -Oviedo- hi havia la carnisseria de “les Mascares”, al costat de la perruqueria de Cinteta i més avall la vaqueria de la tia Roseta. A la travessera la botiga de Mercedes “La Borrasca”. Més amunt quedava la botiga d’Angelita i la guarderia de “les Muñoses” on vaig començar la meua escolarització.
Al carrer de baix de casa, recordo la peixateria de les “Barricades” i la tenda d’Andrés i Paca “La Regalada”, on sobretot venien espardenyes. A tocar la carnisseria de “les Boniques”. Prop la taverna de Susani i la de la Cecilia. Al mateix solar, però ja donant al carrer de baix, les seves germanes Fenin i Nuri van tenir una perruqueria.
Abocats a peu de la carretera nacional 340 s’obria un altre món: la botiga de Tafalla, la perruqueria de Maria Cinta, la taverna de Mercedes (després pub Lluc), els souvenirs de Rosita “la Nyera” el bar-pensió Canaletas o l’estanc de Robledo. Fins i tot -avançada al seu temps- Mari Carmen “la Pantoja” regentava un gimnàs.
Alguns comerços van anar tancant. Però el dinamisme duia a que se’n obrissin de nous. D’aquesta manera, una mica més tard, vindrien altres establiments com la llibreria de Pili -just al costat del magatzem que feia les funcions d’església- la perruqueria de Roser “la Sorolla” o la guarderia de Neus “la Vilera”. Amb el creixement de població, el barri va començar a desbordar els seus límits originals. Així va instal·lar-se el taller de rodes i bicicletes d’Adolfo a l’avinguda “República Argentina” els primers supermercats i el “bazar del barri” d’Isidro. En aquells temps els carrers ja s’havien asfaltat i els seus noms s’havien democratitzat. Aquella avinguda, per exemple, va passar a dir-se Catalunya.
Ben segur que em deixo d’esmentar algun negoci que no em ve a la memòria. Però no hi ha dubte que el teixit comercial era nombrós i divers. A dia d’avui, encara hi ha diferents establiments al llarg de l’antiga carretera -que avui és un carrer-. També a les avingudes Catalunya, Codonyol i al carrer València. Però a l’interior d’aquell espai que històricament ocupava el barri Español ja no queden comerços. Cap ni un. De mica en mica s’han anat abaixant persianes per sempre més. Han marxat els viatjants amb vestit de diumenge que venien a oferir gènere. Ja no s’escolten aquelles entranyables converses entre veïns. La gent que viu en un mateix carrer pràcticament no té relació i en alguns casos ni es coneixen. Això que anomenen globalització, poc a poc, s’ho ha emportat tot. L’essència i també l’ànima dels nostres barris i pobles.
