L’alcalde d’Amposta, Adam Tomàs, fa més d’una dècada que gestiona una de les principals ciutats del territori, i també ha estat director territorial de Serveis Socials, a més de funcionari d’Ensenyament. I el que ha dit aquesta setmana en una entrevista a la ràdio nacional que més s’escolta a Catalunya, en relació amb els nouvinguts (immigrants, en llenguatge menys políticament correcte; o directament delinqüents en potència, segons massa xarxes socials), ajuda a tractar el tema amb racionalitat, i xafant la terra.
El tema, planetàriament, pot ser la conseqüència del canvi climàtic, del colonialisme nord-sud, o una derivada (irònicament) de l’Edat Mitjana vinculada a la caiguda de l’absolutisme (que sembla que torna si mires els grans mitjans de la Meseta). Però amb els peus a terra, si parlem de polítiques, és una qüestió de gestió pública. És als ajuntaments, menuts o grans, als que acudim els ciutadans en primer terme quan ens topem amb un problema de convivència com a societat (ara se’n diu comunitats), i són ells el millor baròmetre objectiu per no perdre’ns en anàlisis més intel·lectuals, que sempre va bé tindre en compte i escoltar. Encara que quan la ideologia topa amb la realitat, acostuma a perdre la partida.
La idea de proposar una cimera d’alcaldes, si es fa amb la voluntat ferma i compartida de prendre decisions executives de gestió, és una molt bona iniciativa. Allí es posaran en comú quines polítiques cal gestionar més i millor, siguen responsabilitat de la Generalitat, o siguen de l’Estat. I si les polítiques s’han d’elevar més, tal com ara s’està veient en l’aposta del govern d’Espanya per erigir-ne en abanderat en contra del genocidi de Gaza provocat pel govern d’Israel, seran també els millors interlocutors. Al final, acabarem topant amb Trump i la tropa de grans fortunes que veuen el món com un mercat al qual cal explotar, i llavors, potser ens haurem de resignar a resar perquè no acabem tots destruint-nos.
Però mentre això no passa, cal gestionar, i l’alcalde Tomàs ha fixat bé els objectius i prioritats, parlant clar: “Hauríem de créixer en Policia Local per nombre d’habitants. Però tens una taxa de reposició (de funcionaris segons llei estatal) que no t’ho permet”. Si hi ha voluntat política, igual com es va fer fa pocs dies en l’atermenament, és evident que es pot fer. Com també moltes altres coses: “jo tinc 1.400 persones d’origen…, i estic segur que 1.390 s’aixequen cada matí a portar els seus fills a col·legi, a treballar i a intentar viure millor que al seu país. Però n’hi ha deu o quinze que et destrossen la pau social”. I val per autòctons o nouvinguts.
També parlava de “problemes d’adaptació del Codi Penal, temes de multideliqüència, d’ocupacions il·legals”, que fan que “tinguin més drets ells, que els propietaris… Quan hi ha una ocupació il·legal els veïns em venen a mi, i jo soc l’únic que no té eines… Aquest problema el tenim tots els alcaldes, independentment del seu color polític. I per això ja fa temps que he plantejat fer una crida a la resta d’alcaldes per mitjà de la Federació Catalana de Municipis o de l’Associació de Municipis de Catalunya”.
No hi ha solució fàcil i, per tant, és urgent gestionar el tema amb màxima prioritat, perquè de partits d’extrema dreta ja n’hem conegut una llista cada dia més llarga (Rosa Díez d’UpM, Rivera i Arrimadas a Ciudadanos, Plataforma per Catalunya; o ara Abascal i Orriols), i són com el sidral: creixen a base d’un populisme malaltís que alimenta les vísceres, i quan ja han fet el mal social suficient, acaben desapareixent sense deixar rastre, fins a una nova onada. I això s’ha de combatre amb gestió pública responsable, i no amb càlculs electorals o a les xarxes socials.
El president Salvador Illa, ben atent a anticipar-se als esdeveniments o a reconduir problemes endèmics, farà bé d’anticipar-se i liderar la nova política d’immigració que cal posar sobre la taula, diguen el que diguen les comunitats governades pel Partit Popular, només preocupades per l’assalt al poder. Al final, gestionar bé aquest tema socialment nuclear, o no fer-ho, acaba demostrant qui té un projecte de país, i qui no el té, deixant en evidència els que només s’ocupen de fer soroll i de crear una lamentable fractura social, sense cap altre projecte global, social o de país. És l’hora de fer aquesta cimera i que s’actue des de la millor i implacable gestió pública. I en aquest cas, s’ha de fer de dalt a baix, i de forma didàctica, tot utilitzant els mitjans amb credibilitat i bon criteri per difondre-ho a una societat que no necessita més crispació, sigue qui sigue qui la provoque.
