Aquest dissabte 20 de setembre se celebra una nova festa organitzada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) a l’avinguda Felip Pedrell de Tortosa, davant del riu. Vint-i-cinc anys després de la primera assemblea constituent a l’Auditori (també Felip Pedrell), ara en obres, es recordarà l’inici de la revolta social de l’Ebre al mateix lloc on uns centenars de manifestants vam començar a caminar, fins a convertir-se en milers, pocs mesos després. S’obria així el període 2000 -2004 que va transformar les Terres de l’Ebre, gràcies al fet que la pressió social va canviar les decisions i les polítiques de governs i institucions.
La Plataforma és ara una icona del territori, ja per sempre. I de forma més concreta i personal, qui sempre l’ha estat representant és el seu líder indiscutible, l’activista mentor, l’ideòleg i estrateg innat, Manolo Tomàs. Una persona que demana a crits un gran homenatge de ciutat i de territori, perquè ha estat determinant per a diverses generacions d’aquest últim quart de segle. La PDE i Tomàs, són i seran, per sempre, el que els llibres d’història vincularan a tot el que ha representat el moviment social ebrenc (a més de patró de formes de lluita posteriors).
Ho justifiquen dos conceptes clau que també van associats als centenars de persones que tenen els mateixos mèrits que representa el lideratge: la credibilitat i l’autenticitat. Sota aquestes dues característiques, s’han agrupat durant anys, equips de treball formats per centenars de membres, al llarg de diferents fases, però sempre en alerta. Al final, el moviment que ha estat l’exemple més real de l’assemblearisme democràtic i participatiu. És així com s’ha evolucionat fins al dia d’avui, quan, vint-i-cinc anys després, és evident que ja s’estan discutint i preparant internament els recanvis necessaris, per obrir una nova etapa.
Dissabte es tindrà l’oportunitat de recordar que una tarda-nit del 15 de setembre de 2000, es va constituir la PDE en una assemblea general, sumant immediatament centenars d’adhesions personals i d’entitats
Dissabte es tindrà l’oportunitat de recordar que una tarda-nit del 15 de setembre de 2000, es va constituir la PDE en una assemblea general, sumant immediatament centenars d’adhesions personals i d’entitats. En el programa d’actes previstos es detecta més, a priori, la visualització del present i del futur, i no tant una mirada retrospectiva per recordar la llarga llista de persones i tècnics que s’hi van jugar la pell. Potser fan falta encara uns quants anys per entrar a recordar la llarga llista d’històries personals destacades que hi ha, perquè la PDE continua dient que “això no s’ha acabat i continua”.
La virtut més gran de la PDE és que sempre ha verbalitzat -també en la justificació de les seues accions-, no només la denúncia i els greuges, sinó sempre l’esperança d’un futur millor. El crit positivista de “Lo riu és vida” va significar un canvi d’estratègia del moviment antitransvasista, desterrant en negativisme; per arrossegar tota la societat a la defensa del que realment mou les persones, la il·lusió. I el bonic és que, finalment, s’ha aconseguit millorar les perspectives de futur. Avui estem molt millor que fa vint-i-cinc anys, i avancem en una millor direcció, gràcies al canvi de rumb en el qual ha participat -i participa- tota la societat ebrenca.
Una societat que ara és més àmplia, té més talent i transversalitat, i a més de ser més moderna, està molt més ben estructurada. I a més a més, gràcies a tot el que va generar l’impacte de la PDE en anys successius (també en l’àmbit polític, electoral i institucional), la clau de tot plegat és que va crear i generar un sentiment que ha vingut per quedar-se: l’orgull de ser ebrenc. És just, per tant, donar les gràcies a les persones que van acudir a l’assemblea (pagesos, pescadors, comerciants, funcionaris, joves i grans, tots ells anònims), ja que, de forma imprevista i sense haver-ho pensat i ni planificat, van encendre la metxa per ser el que ara som.
