Els primers símptomes de què l’estatus polític heretat de la transició començava a trontollar, per insatisfactori, es va produir a principis de la dècada dels noranta del segle passat, almenys a Catalunya. La crisi dels residus (Conca de Barberà), la crisi de l’avellana (Baix Camp), l’organització política d’altres lluites veïnals en zones urbanes del país, i la primera alerta antitransvasament (quan el ministre Josep Borrell volia unir totes les conques de l’estat), van provocar que sortissin múltiples candidatures independents, al marge dels grans partits polítics.
Va ser un moviment poc cohesionat i improvisat, on les candidatures municipals independents, algunes agrupacions d’electors, sorgien com a bolets; i que al final va derivar en la FIC (Federació d’Independents de Catalunya). Un fenomen reeixit que va provocar una major atenció de les grans estructures de la ‘partitocràcia’ -ja acomodada-, però que al cap dels anys és gairebé invisible i pràcticament irrellevant, sense incidència en els canvis i el progrés que sempre cal aplicar a l’evolució social. Prop de dues dècades després va nàixer el procés per la independència de Catalunya, que ha marcat, políticament, una llarga dècada, i que encara no ha acabat, també amb voluntat de transformació, sobretot per l’insuportable ofec econòmic. La lliçó que es pot extreure, amb mirada retrospectiva, és que, per modificar o trencar l’statu quo, no serveix la política de base municipal, ni l’autonòmica o independentista.
Si alguna prioritat comuna es pot compartir, és la de revertir urgentment les bases que aplanen el retorn del feixisme. Una tasca en absolut fàcil, ni amb recepta infal·lible
És temps d’adaptar-se, de pragmatisme, i d’ocupar-se dels ferits i malparats. Actualment, el progressisme convençut es detecta entre els jubilats, davant d’un horitzó generacional cada dia més preocupant en l’àmbit d’orientació política. I si alguna prioritat comuna es pot compartir, és la de revertir urgentment les bases que aplanen el retorn del feixisme. Una tasca en absolut fàcil, ni amb recepta infal·lible. I amb un panorama que empitjora més cada dia, per culpa d’una pseudojustícia que no només no ha fet net amb el franquisme, sinó que el manté en atrinxerar-se i boicotejar amb artificis la llei d’amnistia (la que precisament va obrir les portes a la transició i de l’esperança democràtica).
Però situem-nos en l’escenari de les Terres de l’Ebre. Els dos partits amb millors resultats els últims comicis, ERC i Junts, o Junts i ERC, se situaven alternativament als pòdiums de vots i/o càrrecs electes, mentre que el PSC apareixia en tercera posició a molta distància. Actualment, la foto-percepció ja no és de dos més un, perquè amb el gran poder institucional acumulat pels socialistes (hàbils amb els pactes), situa el partit de Salvador Illa, sensorialment, pel davant fins i tot. Certament, el PSC ha tornat a demostrar que sap mostrar múscul quan està al govern, amb una comunicació que el fa més visible del que mostren els resultats amb sufragi.
A la meitat del mandat municipal (2023-2027), a les Terres de l’Ebre s’està detectant el desplegament d’un moviment independent, de nova fornada, que té característiques singulars
A la meitat del mandat municipal (2023-2027), a les Terres de l’Ebre s’està detectant el desplegament d’un moviment independent, de nova fornada, que té característiques singulars: és d’arrel profundament local (lideratges locals), naix dels descontents i damnificats que existeixen a tots els partits que han governat, i no van amb una mà al davant i l’altra al darrere, perquè tenen experiència política contrastada. I la llista de probables o possibles, comença a fer-se llarga. Tant és així que, sumant els sufragis dels últims comicis, es pot afirmar que tindrien moltes opcions d’acabar sent determinants al territori.
Aquesta possibilitat s’està engendrant de portes endins i ja es comença a verbalitzar. Un significat alcalde socialista ho reconeixia fa pocs dies a aquest diari digital: “si darrere d’Enlairem Terres de l’Ebre està el PSC, per mi perfecte”. Ja tenim, per tant, el nom d’una nova plataforma política que està en marxa i a punt (legalitzada), al mateix temps que detectem senyals evidents de què interessa a molts grups municipals que ara representen altres sigles. Grups que provenen de formacions diverses, que ara pertanyen a governs municipals i a oposicions, i que poden créixer si aglutinen altres experiments semblants (com Ara Pacte Local, entre altres).
A la Ribera d’Ebre hi ha un partit en perfil i dinàmica pròpia que s’anomena Per Tu, creat a Ascó, amb voluntat d’ampliar la seua xarxa
A la Ribera d’Ebre hi ha un partit en perfil i dinàmica pròpia que s’anomena Per Tu, creat a Ascó, amb voluntat d’ampliar la seua xarxa. A la Terra Alta Junts suma la capital de comarca -on té l’alcaldia-, i ja el partit s’està afanyant a tancar files per evitar la primera fuita sonada. I això passa en una comarca on el PSC ja va mantenir-se i créixer, gràcies a la UPTA; i on Movem es va fer visible territorialment en sumar altres agrupacions també descontentes.
Però on el nou corpus dels “independents enlairats” pren més força és al Baix Ebre i Montsià, les dues comarques més poblades i, per tant, on els vots es compten per milers
Però on el nou corpus dels “independents enlairats” pren més força és al Baix Ebre i Montsià, les dues comarques més poblades i, per tant, on els vots es compten per milers. Cal seguir amb atenció que passarà, per exemple, a l’EMD de Jesús, on des del govern local s’ha creat un nou partit independent que ja ha parlat amb tots els partits, mirant a quin li interessa més col·ligar-se. La gran capital, Tortosa, ja té un front obert molt interessant, perquè es tracta d’un dels nuclis més poblats; i perquè afectaria, de forma determinant, a les opcions de Junts per Tortosa de recuperar l’alcaldia. Els tres principals partits (Junts, ERC i PSC), s’hi juguen molt.
Atenció també a Alcanar, on pot produir-se una moció de censura, i on l’alcalde republicà va apostar pel sector que no va guanyar les primàries, motiu pel qual pot ser temptat per altres formacions
Però atenció també a l’Ampolla, on Junts té un soci de govern, el PSC, que es mostra més actiu i més present, que la poc visible direcció regional i nacional. I atenció també a Alcanar, on pot produir-se una moció de censura, i on l’alcalde republicà va apostar pel sector que no va guanyar les primàries, motiu pel qual pot ser temptat per altres formacions, inclosos els nous independents. O fins i tot caldria fixar-se en Amposta, aquí focalitzant el principal partit de l’oposició (de nou, Junts); si bé la decisió de respectar el pacte intern de la vicepresidència el Consell Comarcal del Montsià ha pogut rebaixar tensions.
Coincidència o no, aquest mes de setembre la Generalitat ha donat llum verda a un nou actor, la Mancomunitat del delta, nascuda com a serveis (entre l’Ampolla, Camarles, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja i la Ràpita), que és també un fòrum de retrobament polític
I on condueixen la pràctica totalitat dels fils que poden acabar creant un conglomerat de descontents? Coincidència o no, aquest mes de setembre la Generalitat ha donat llum verda a un nou actor, la Mancomunitat del delta, nascuda com a serveis (entre l’Ampolla, Camarles, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja i la Ràpita), que és també un fòrum de retrobament polític. Una mancomunitat ja existent i ampliada, on l’Aldea ha reactivat la seua integració. Un municipi molt revelador del que es negocia de portes endins (inversions municipals? o repartiment de càrrecs?), tenint en compte que actualment ostenten un diputat provincial i una diputada al Parlament. I ves per on que tot plegat pivota, i ens condueix, a un actor central: el partit polític nascut i desenvolupat a Deltebre sota la denominació ‘Enlairem’, liderat per un polític que ha estat, entre moltes altres coses, president de l’ACM (Associació Catalana de Municipis).
És evident que no serà fins d’aquí a un any quan sortirem de dubtes respecte a quin és l’abast de tot plegat, i que ens esperen uns mesos molt interessants (en crònica política), per fer el seguiment dels moviments que ja estan en marxa. Però queda clar que l’statu quo de les últimes dècades, pot canviar de forma determinant, per acabar decantant la balança i el còmput global, del mapa i color polític de les Terres de l’Ebre. A més del blau postconvergent, del groc republicà, o del roig socialista, pot aparèixer, al conjunt del territori (on es planten llavors que després s’exporten), el que ara és un groc espiga d’arròs, potser amb matisos d’Arc de Sant Martí, perquè apunta que la suma de forces serà multicolor.
