La humanitat ha utilitzat les màscares des de la prehistòria amb la finalitat d’ocultar el rostre i agafar una altra identitat. Tots en algun moment de la nostra vida ens hem posat una màscara. Per a mi, la màscara forma part de la meva rutina diària, ja que una de les bases del cant líric és aprendre a integrar una sèrie de moviments dels músculs facials que en termes de tècnica vocal italiana se’n diu “cantar amb la màscara”. És així que cada cop que realitzo el meu ofici, de manera simbòlica, ho faig sempre amb la màscara posada.
Damunt d’aquesta màscara se’n posen moltes altres d’encara més visibles: el maquillatge (la nostra màscara moderna), la perruca, el vestuari… Tot plegat elements que ajuden l’espectador a deixar de veure l’artista i reconèixer millor al personatge. I també ajuden l’artista a entrar dins del personatge amb l’ajuda de totes aquestes màscares i poguer ser Sesto, Dalila, Rosina, Elvira, Oktavian, Angelina, Mercedes o Dido.
L’artista com tot ésser humà també té inseguretats, problemes i pensaments intrusius però l’Anna sempre es posa la màscara i canta. On és l’Anna? On estem quan ni nosaltres mateixos ens reconeixem quan ens mirem a l’espill? Quants cops ens hem mirat al mirall i no ens hem reconegut?
Potser l’error està en intentar retrobar una imatge nostra preconcebuda que en aquest moment no som capaços de reconèixer enlloc de tancar els ulls, respirar i mirar cap endins. La mirada interna des de la quietud ens porta sempre a qui som. I recordem que el que els ulls aliens veuen en nosaltres està sempre condicionat pel seu propi món interior que es projecta sobre nosaltres i les màscares que portem. No importa quantes màsqueres portem al damunt. L’important seria saber sempre on estem i qui som, perquè per moltes màscares que portem, la nostra essència no es pot emmascarar.
