“A casa, mai es llençava res. El que avui anomenen cuina d’aprofitament, nosaltres en dèiem sobreviure. I estimar.”
A Catalunya, cada any es perden 35 quilos de menjar per habitant. De menjar bo. D’aliments que podrien haver estat plats. D’aliments que algú ha sembrat, regat, collit i transportat. 35 quilos que acaben a les escombraries en silenci, però que parlen molt alt de com vivim i de què estem deixant enrere.
Des de les Terres de l’Ebre, estem participant en un projecte europeu pioner: FOLOU, que busca quantificar i prevenir les pèrdues d’aliments al camp, a la collita i a les explotacions agrícoles. Aquí, cooperatives de cítrics col·laboren amb Espigoladors, la Universitat de Gant i el Centre Tecnològic BETA per fer proves amb drons i intel·ligència artificial. I què ens diuen les dades? Que cada any queden als arbres o a terra milers de quilos de fruita que no arriben mai al mercat. No perquè no siguin bones, sinó perquè no compleixen amb un calibre. O perquè el mercat ja no paga. O perquè no hi ha mans per recollir-les.
I mentre això passa, mentre la natura ens dona, nosaltres deixem perdre.
PERÒ NO SEMPRE HA ESTAT AIXÍ.
Jo vaig créixer en una casa on res es llençava. Si sobrava ou d’arrebossar, es feia una truita. Si sobrava carn d’olla, sortien croquetes. El pa sec es convertia en pa ratllat, o en coques de recapte. Fins i tot les restes més petites acabaven bullides amb arròs per al gos. I si un préssec estava massa tocat, mon pare me deia: “Menja-te’l igualment, que és el millor préssec que t’has menjat mai.”
Aquesta cultura de l’aprofitament no era una moda. Era una ètica. Una manera de viure amb respecte, amb agraïment, amb dignitat. Perquè el menjar és sagrat. Perquè no es llença el fruit d’un esforç. Perquè darrere de cada ou, de cada gra d’arròs, hi ha hores, terra, aigua i vida.
Ara vivim en un món on el ritme i la pressa han convertit el rebuig en normalitat. I no ho és. No pot ser que el 53% del menjar que es perd a la Unió Europea es perdi a les llars. No pot ser que les fruites i verdures que no encaixen en una caixa de supermercat es deixin podrir al camp. No pot ser que hàgim de fer lleis per recordar-nos que tirar menjar és una indecència.
CATALUNYA TÉ UNA RESPONSABILITAT I UNA OPORTUNITAT.
Ja vam aprovar la Llei 3/2020 contra el malbaratament alimentari, i aviat presentarem el Pla Estratègic que ha d’orientar tota la política pública en aquesta matèria. Però la responsabilitat és col·lectiva. És de qui produeix, però també de qui compra, qui cuina i qui governa. És de qui té un hort i de qui fa polítiques públiques. És de totes.
Des del món rural volem recordar una cosa molt senzilla: no es tracta només de tecnologia, ni de dades, ni de normativa. Es tracta de valors. D’aquella saviesa callada que es cuinava a foc lent, a les cuines de les àvies, a les masies sense nevera i a les cases sense sobrats. Aquella saviesa que convertia una resta en un plat, i una fruita tocada en un esmorzar d’infantesa.
Avui, amb tot el que sabem, amb la ciència, la intel·ligència artificial i les polítiques públiques a favor, no tenim cap excusa per continuar malbaratant.
És hora de tornar a mirar els aliments amb respecte.
És hora de recuperar l’orgull de no llençar res.
Per la terra, per la pagesia, i per la dignitat de qui sempre ho va saber fer bé, sense manuals, ni projectes europeus.
Diana Valimanya Gresa
Vicepresidenta de Polítiques Ambientals – Terres de l’Ebre
Consultora rural, filla i néta de pagesos
