L’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta ha entrat en urgències del sistema públic sanitari de Catalunya. I ningú millor que el cap d’urgències d’aquest centre, Manuel Martínez, per fer-ne una diagnosi que vagi més enllà dels símptomes. Que també s’han de tenir en compte, perquè “ja feia anys que anàvem avisant del que passaria ara”.
El primer indicador d’errada en el sistema és obvi, però tot relat ha de tenir un punt de partida. “El Verge de la Cinta no ha crescut des de l’any de la seva inauguració, el 1976. Des de llavors fins ara continua tenint 178 llits i sis quiròfans”. La data és important, perquè el Ford Fiesta era l’enveja dels veïns, el fax semblava irreemplaçable com a tecnologia puntera, el telèfon era mòbil perquè el podies amagar a l’habitació si el cable arribava i amb dues cadenes de televisió ja en tenies prou. “L’any 2006 es va aprovar la construcció del nou hospital, amb Marina Geli com a consellera de Salut. Després van venir les promeses, els projectes i els nous governs” i la primera pedra es va quedar sola enterrada sota un cartell que anunciava la futura construcció. Amb el pas del temps, el reclam publicitari va perdre els colors per guanyar cinisme. “I des de fa temps ja estem reivindicant un nou hospital perquè l’actual no va amb el segle”, explica Martínez per tancar el preàmbul.
Més informació: “Els professionals se’n van i estem tenint ja problemes per a cobrir guàrdies, serveis, fer les intervencions, donar les visites…”
En una ciutat amb 2.000 anys d’història, algú podria fer pensar que el temps adquireix dinàmica pròpia. Vaticana a tall de comparació. Tanmateix, ha arribat el temps de posar el rellotge en hora. Membre també de la Junta Facultativa del centre, Martínez afirma que “estem perdent capacitat d’atracció. La gent vol treballar amb material i infraestructures del segle XXI. I si perdem metges perquè marxen a altres llocs amb millors oportunitats o es jubilen, i els nous residents no volen venir a formar-se aquí, la prestació de serveis es debilita. Al Verge de la Cinta som un hospital de nivell 2, és a dir, un hospital comarcal. Un de nivell tres seria el de la Vall d’Hebron o el de Bellvitge. És cert que a Tortosa no tenim massa crítica per a un servei de neurocirurgia o trasplantaments. Però almenys hem de poder garantir uns serveis bàsics!”.
I és precisament aquest el punt neuràlgic del problema per a una població de 176.000 habitants, dispersa, progressivament envellida i en la qual “invertir diners treu menys rendiment pel que fa a vots que la inauguració d’un parc a l’Hospitalet de Llobregat”. No és cap espòiler reconèixer des d’ara que la manca d’inversions és l’assassí. Ara bé, la situació generada requereix explicar-ne els efectes als serveis que presta l’hospital a maig d’enguany més afectats per la desídia administrativa, que no pas professional.
Servei d’Urologia…
Segons explica Martínez, “quan jo vaig començar fa 25 anys teníem sis uròlegs. Avui en dia en quedem dos. El tercer marxarà a finals de mes perquè n’està fart -tot i no fer guàrdies- del ritme de consultes i quiròfan, amb una llista d’espera interminable. I cap uròleg vol venir perquè estem infradotats, sense possibilitat de créixer i no hi ha possibilitat de fer intervencions innovadores”. Resultat: “Els dos que hi ha es reparteixen torns de guàrdia de 15 dies al mes, durant els quals has d’estar localitzable les 24 hores. I això a més de fer intervencions i visites”.
…els serveis d’Otorrinolaringologia, cardiologia i intesius…
“Ara mateix -detalla Martínez- en tenim tres. Un se’n va després de l’estiu, I dels dos que queden, un d’ells (el cap de servei) ja té 65 anys i es pot jubilar quan vulgui, però es quedarà una estona més com ja havia fet l’anterior, que es va retirar als 67 anys”. Tots ells tenen el mateix ritme de guàrdies que a Urologia.
D’altra banda, “també tenim problemes en cardiologia i intensius, que és un servei central. Estem esprement als metges que tenim, i en aquest cas, cal tenir present que la guàrdia requereix presència física”.
…urgències…
Arribats a la seva àrea, Martínez tampoc té pèls a la llengua a l’hora de fer-ne una radiografia. “Falten metges d’urgències i he hagut de contractar gent amb condicions especials. És a dir, oferint prebendes com acceptar que només facin el 50% de jornada laboral a l’hospital -la resta es completa amb la privada- i guàrdies restringides als caps de setmana. Heu de tenir en compte que ara com ara a urgències som 18 metges. I d’aquests, amb jornada el cent per cent només som sis. Si tens un servei on el 80% de la gent no fa el cent per cent, alguna cosa falla. Entre altres coses perque alguns prefereixen guanyar diners en l’àrea de l’estètica en comptes de salvar-li la vida a una persona que ha patit un infart a les tres i mitja de la matinada per 35 euros l’hora”.
…i les places MIR i del drama dels metges de família
Martínez parla amb ebredigital.cat poc abans de les 18:00 hores d’aquest dimecres. I mentre ho està fent està consultant en temps real les destinacions escollides per a fer el MIR per part dels facultatius de nova fornada de l’Estat espanyol. Un drama pel que fa a una especialitat concreta, com és la del metge de família. “En aquest punt en concret hi ha dos problemes. El primer és polític: Catalunya és dels últims llocs pel que fa a preferències. I el segon és territorial: A Tortosa estem a la cua dels que volen venir a Catalunya”. Una analogia del que deien a ‘The Commitments’ (pel·lícula de culte per als amants del soul): “Els irlandesos són els negres d’Europa; els dublinesos són els negres d’Irlanda; els de Dublín Nord són els negres de Dublín”.
Martínez recorda que “ara fa dos anys van optar per fer la residència com a metge de família a Tortosa 12 residents. L’any passat van ser nou. I enguany, i tenint present que han sortit ja 10.000 places a les llistes mentre estem parlant, només dos. Suposo que al final podran ser uns cinc, però no tenir residents és la mort. Són ells els que estimulen als vells i els que pressionen per a la creació d’aules de formació simulació. I a més fan pedrera per aconseguir que alguns d’ells els puguem retenir aquí després de cinc anys”.
El problema és que “un resident de Còrdova vindrà aquí per a practicar la seva especialitat i després se n’anirà a la seva terra. I pel que fa als catalans, sembla que tots siguin de Barcelona”, admet amb ironia, reconeixent de pas que “qualsevol metge jove vol anar-hi perquè és on hi ha les oportunitats per poder créixer. És una destinació més atractiva, tecnològicament millor dotada, garanteix una formació professional extensa i disposa d’una major capacitat de promoció. Una altra cosa és els que tenim 55 anys i ja hem fet niu aquí, com jo, i acaba gaudint dels avantatges d’un nivell de vida més barat, una cuina fabulosa, el mar i la muntanya a tocar i un raconet amb piscina. És clar que jo em faré gran i quan necessiti anar al metge, tal com van les coses hauré d’anar a Tarragona o Barcelona. Si una persona jove no agafa parella mentre està aquí, el més probable és que el perdem”, assegura fent un somriure.
Solucions a curt termini
La desinversió en sanitat pública té un objectiu clar. “La intenció és promoure la concertada i la privada”, etziba Martínez. La porta que obre, en tot cas, no aporta solucions a curt termini a les Terres de l’Ebre. Amb tot i això, sí que n’hi ha, encara que entrin dins de la categoria de pedaç. “Una opció és que la nostra empresa que és l’ICS i per damunt el CatSalut, es mogui. Té recursos per a fer-ho. A Tarragona hi ha 16 uròlegs. I si resulta que a Tortosa no en tens cap, igual has de redireccionar-los cap aquí. Perquè no he vist mai uròlegs caient del cel”. I en aquesta mateixa línia, afegeix una altra dada per a reflexionar: “A Bellvitge hi ha 103 anestesistes: Al nostre nou. Davant d’això, m’agradaria preguntar-los si amb cent no passarien ja”, ironitza. “Ara que ens falten especialistes de tot, l’únic que pot fer empresa (l’ICS en aquest cas) és redistribuir-los de forma equitativa. Perquè som tan catalanets com el senyor del carrer Balmes”, deixar anar.
Moment d’extraure conclusions. La suma dels detalls fa que l’Hospital Verge de la Cinta sigui un hospital en precari. “Hi ha vuit hospitals purament ICS, a tota Catalunya. I el nostre és l’únic que no disposa de servei de cirurgia robòtica Da Vinci perquè el robot no pot entrar físicament al quiròfan. Tampoc tenim unitat d’hemodinàmica i el primer tractament que podem fer quan hi ha un infart és més agressiu i més complicat que l’habitual en primer tractament”.
Com tot relat requereix una moralina, la frase de Martínez per posar punt final serveix a l’ús: “El nostre codi postal no mola”.
