Arturo Gaya va estrenar divendres passat, al Centre Artesà de Gràcia, el cicle de concerts coorganitzats pel Tradicionàrius, i el Projecte de Cultura en Xarxa, Barnasants, com a cap de cartell. Un cicle que continua i que visualitzarà nombrosos grups i solistes de tot Catalunya les properes setmanes. Ho va fer dalt d’un escenari amable i conegut (el mateix on va debutar fa trenta anys Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, en l’etapa de Xavi Borràs); i davant d’una sala plena amb cent-cinquanta melòmans (entre els quals es trobaven alguns amics, cas dels periodistes Xavier Graset i Xavier Garcia).
Era una nit important ja que es presentava a Barcelona -la gran capital de la cultura-, el nou disc en solitari dedicat a la figura d’Abu Bakr al-Turtuxí (Tortosa 1059 – Alexandria 1126), un personatge que va ser descobert, mediàticament, pel també periodista Toni Orensanz, als anys noranta, quan era el cap de redacció del Setmanari l’Ebre, i on es va publicar una de les primeres ressenyes que apel·laven a la necessitat de donar a conèixer aquest gran personatge històric: “Com és possible que Tortosa no l’aprofite ni li faça cas?”, es preguntava, cap a Falset, l’any 1999.
El protagonista de la nit, amb 27 discos i 2.600 concerts a les espatlles -i ja amb 69 anys-, feia justícia, finalment, a un dels grans personatges encara molt més desconegut en l’àmbit nacional
El protagonista de la nit, amb 27 discos i 2.600 concerts a les espatlles -i ja amb 69 anys-, feia justícia, finalment, a un dels grans personatges encara molt més desconegut en l’àmbit nacional. Amb un nou disc format per vuit cançons, extretes del llibre escrit per Miquel Àngel Llorenç -que va acudir també al concert-, sobre aquest intel·lectual musulmà. Un referent nascut i resident de la ciutat mil·lenària, Tortosa, “tot just fa mil anys. Són textos i poemes escrits al segle onzè”, va subratllar Gaya en la presentació, abans de començar a cantar la peça més emblemàtica: “Ets tan pobre que només tens diners”. Abu Bakr va escriure “Llanterna dels prínceps”, un tractat de consells als poderosos, on parla també de l’amor, l’agraïment, la guerra, l’ascetisme sufí, l’ofici de poeta i l’amistat. Temes aparentment senzills, però difícils d’impregnar en els pocs minuts que dura una cançó.
Rebuts amb sort diferent, tots van acabar sent interioritzats pel públic d’acord a l’encant que reflectien les seues cares a mesura que avançava la nit. La raó és que, la primera peça que es va escenificar, va fer justícia amb l’equip de músics. Gaya els va cedir tot el protagonisme, com mereixia la seua excel·lència. L’encanteri sense fi traslladava tothom a uns altres temps, submergits amb el so. Gran treball el fet per un monumental Sergi Trenzano a la guitarra; una deliciosa i precisa Marie Perera al violí; un filigrana de la percussió de tots els temps, Sergi Molina; i un Kike Pellicer magnànim adaptant-se -en directe-, del baix al contrabaix (en patir el trencament d’una corda).
Gaya va omplir l’escenari amb saviesa, ja fos acompanyant Anna Arques i Elena Maureso als cors, focalitzant les exquisides intervencions de Trenzano i Perera, o indexant les lletres de cada peça abans de cantar
Gaya va omplir l’escenari amb saviesa, ja fos acompanyant Anna Arques i Elena Maureso als cors, focalitzant les exquisides intervencions de Trenzano i Perera, o indexant les lletres de cada peça abans de cantar. “Tant de bo amb el nostre granet d’arena poguéssem millorar el món”, va reflexionar, al·ludint al paral·lelisme de les guerres de fa mil anys, amb les d’ara. El millor moment de la nit, però, va ser quan va cantar la peça que resumeix tota la trajectòria professional d’Arturo Gaya, “Bonaire 12”. La força i la passió amb la qual va cantar Arturo Gaya la seua cançó existencial, il·lustrada amb els versos, “M’agrada el carrer Bonaire, i és allí on vaig nàixer jo”, recordava molts anys d’esforços i patiments, els d’un músic apassionat per la cultura que ha dedicat tota una vida a la creació artística, amb fets i paraules.
Després d’haver debutat com a cantant en solitari amb treballs basats o dedicats a Ovidi Montllor (2011), Enric Cassassas, Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Tren Seeger o Vicent Andrés Estellés, fer-ho ara amb el recuperat Abu Bakr al-Turtuxí, fa que Arturo Gaya sigue més i millor tortosí. Una icona tant gran de la cultura ebrenca endògena, que fa menuda aquesta obligada rectificació (Artur (?) si va ser membre de la Nova Cançó, ja que, quan ell tenia 21 anys va compartir escenari al Palau de la Música amb Raimon i Maria del Mar Bonet, que llavors ells ja tenien 37 i 30 anys).