En aquests temps d’incertesa i canvis, hi ha decisions que encara que puguin semblar rutinàries des dels despatxos d’una diòcesi, ressonen amb força en els cors d’una comunitat. Una d’aquestes decisions ha sacsejat la nostra parròquia del Roser a Masdenverge: el trasllat inesperat de Mossèn Santi, qui durant els darrers anys ha estat molt més que un sacerdot per als nostres joves; ha estat un mentor, un amic, i, per a molts, una llum en temps d’obscuritat.
La joventut d’avui, enfrontada a desafiaments que van des de la pressió social fins a la crisi d’identitat, necessita guies que comprenguin la seva realitat, que parlin el seu llenguatge i que, sobretot, els ofereixin un exemple tangible de fe viscuda. Mossèn Santi és precisament això. La seva manera d’acostar-se als joves ha estat no només a l’església, sinó també en el seu món inspirant-los a formar part activa de la vida parroquial. Ell no només parlava de valors i fe, sinó que es posava molts cops en el seu lloc, els encaminava positivament en cada una de les seves accions.
Per això, la notícia del seu trasllat ha estat rebuda amb un profund sentiment de pèrdua. Ens preguntem, per què canviar alguna cosa que està funcionant tan bé? Per què privar els joves d’un líder que ha sabut tocar els seus cors en un moment tan crucial de les seves vides?
Les decisions administratives són necessàries, ho entenem, però aquestes haurien de considerar l’impacte real en les comunitats que es veuen afectades. No es tracta només de moure peces en un tauler, es tracta de les ànimes que es veuen directament influïdes per aquestes decisions. I en aquest cas, la partida de Mossèn Santi deixa un buit que serà difícil d’omplir.
En una època en què tantes institucions lluiten per connectar amb les noves generacions, sembla incomprensible que, quan finalment s’ha aconseguit construir un pont sòlid entre l’església i els joves, aquest pont sigui desmantellat.
No es tracta de resistir al canvi per por del que és nou, sinó de reconèixer el valor del que ja tenim. Mossèn Santi ha fet més que complir amb el seu deure; ha sembrat llavors de fe i esperança en els nostres joves. Que aquestes llavors continuïn creixent depèn de la presència d’un pastor que els coneix, els comprèn i els guia.
Esperem que la nostra veu sigui escoltada i que aquesta columna serveixi com una crida a la reflexió. Perquè més que un capellà, el que hem perdut és un amic, un líder i una inspiració. I això, Monsenyor, és una cosa que no s’hauria de prendre a la lleugera.