Si em permeteu, us contaré un relat. Un relat què té lloc a qualsevol dels pobles de les Terres de l’Ebre i que, per a aquells que em coneixeu, podeu deduir fàcilment d’on és. Un relat que, malauradament, també es dona a qualsevol dels pobles petits i no tan petits de la geografia catalana i espanyola, on la seva gent lluita cada dia per sobreviure salvant tot tipus de dificultats. Dificultats tan bàsiques com accedir als serveis sanitaris i sociosanitaris, d’accés a l’ensenyament, a la banca, esportius, d’esbarjo, accés a la cultura…
El relat és d’una família que pertany a la quarta generació d’homes i dones aferrats a la terra perquè l’estimen, perquè no pretenen altra cosa que poder-s’hi dedicar, i viure del seu treball i esforç. Una gent que no es queixa si no pot marxar fora a passar uns dies de descans, dos o tres com a molt, perquè s’ha endarrerit l’hora de plantar, o bé s’avança el temps de recollir, o bé té animals que cal cuidar i alimentar. Una gent que ha d’aguantar les inclemències del temps, i que les poques vegades que plou no li importa si és durant la setmana, i aquest fet li suposa anar al tros el diumenge per compensar els dies que, a conseqüència del temps, no ha pogut fer la feina el dia que tocava.
Homes i dones que no fan mai vacances i que veuen com cada dia tenen més dificultats per arribar a final de mes, que per modernitzar les seves explotacions no arriben econòmicament i ho compensen amb més esforç i treball, que cada dia s’aixequen més prompte. Que els hi fa mal el coll per mirar sempre al cel, i que acotxen el llom com ningú per treballar. Que no envelleixen com els altres precisament per l’esforç físic que han de fer, i tenen la pell cremada pel sol.
Gent que encara que es queixi, veu com dia a dia tot se li fa més costa amunt. El preu dels adobs s’ha duplicat, així com el combustible, els productes pesticides per tres o per quatre amb l’agreujant que han de fer més aplicacions perquè són menys efectives atesa l’actual normativa comunitària. Que pateixen com ningú el canvi climàtic, i per si tot això no fos poc, cada dia els productes que produeixen els hi paguen més barats, i la llei de la cadena alimentària que prohibeix vendre per sota del preu de producció, i que els hauria de protegir dels intermediaris i de les grans cadenes de distribució i venda, no acaba sent aplicada per manca de controls per part de l’administració competent, i ja ni dir que l’Observatori Agroalimentari de preus de Catalunya no estudia el cost de producció dels aliments, pareix inversemblant!, però cert. Dues accions que no són gens cares d’aplicar, per citar un exemple, i ni això tenen per part de l’administració.
Europa, que destina el 30% del pressupost comunitari a l’agricultura i ramaderia, està ancorada en temps passats a l’hora de distribuir els recursos. La política agrària comunitària, la PAC, ha volgut córrer massa amb mesures ambientalistes i la gent no es pot adaptar tan ràpidament com s’exigeix. Els pagesos i ramaders són els primers interessats a produir aliments de qualitat i amb totes les garanties sanitàries, els primers a anar més enllà si cal, en què l’agricultura i la ramaderia siguin sostenibles, però no en que tot el cost de complir amb l’agenda 2030 recaigui sobre ells. De fet, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja ha anunciat una relaxació en el compliment d’aquesta normativa. Si s’ha fet en altres sectors com el de l’automoció, s’havia de fer en l’agricultura i ramaderia, tant costava d’entendre!. I la molta paperassa que han d’omplir sense haver-los dotat d’eines suficients, un entrebanc que encara ho complicat més tot.
I encara menys de rebut és que importen productes de tercers països en què aquesta normativa tan exigent no la compleixen. Ja ha anunciat també, la mateixa Ursula von der Leyen que el nou tractat amb el MERCOSUR s’ha de revisar, i s’han d’aplicar també el que s’anomena clàusules mirall, allò que es produeix fora ha de reunir les mateixes condicions que el que produïm aquí.
El camp té solució, la gent que viu al món rural està orgullosa de pertànyer, però prou de ser aquells als que tot se’ls hi vol imposar. I aquesta generació que us deia no vol ser l’última sinó la primera d’uns nous temps, la de ser copartícips de les decisions que els afecten, per això aquests dies surten al carrer, per lluitar pel seu que és de tots.
Francesc Josep Miró
Secretari de món rural del PSC