La vida, el dia a dia, és molt diferent a les zones rurals, si es compara amb les grans ciutats. És radicalment diferent, amb valors positius i negatius per ambdós casos, si bé, com que la majoria de la població es concentra a les grans ciutats, es pot concloure que les condicions de vida a les ciutats, en general, són millors. Tot i això, com que tots som iguals davant la llei, un estat de dret ha de garantir els mateixos drets i deures a qualsevol persona, perquè aquest és un pilar fonamental de la democràcia en la qual convivim.
És també una realitat que les cambres parlamentàries, allí on es creen les lleis, normatives i reglaments, se situen a les ciutats. Igual com els governs, les seus centrals dels partits polítics, dels grans mitjans de comunicació, o les escoles de formació per a policies, que al capdavall són els que després han de garantir el compliment de la llei si disposen dels recursos i mitjans necessaris. Al final d’aquest raonament, arribem a què, el poder, està també a les grans ciutats. I tot plegat crea una visió supremacista, que deixa en un clar desavantatge a les zones rurals, en termes d’igualtat.
Els gossos de caça necessiten una àrea de passeig per estar-se cada dia com a mínim seixanta minuts fent exercici. I els pescadors de canya, un carnet digital; i tots plegats, un peu de rei portàtil per assegurar que no s’excedeix un mil·límetre la mida autoritzada. És grotesc
Hi ha molts exemples que constaten aquesta confrontació. Arreu del món i al llarg de la història contemporània. Però, per centrar-nos en alguns aspectes que seria fàcil millorar, fixem-nos en alguns casos viscuts darrerament des de la proximitat. Per exemple, la crema de branques desbrossades, cas dels pollissos de les oliveres acabades d’esllemenar. Ara estar prohibit cremar-les i s’han de trinxar. O una de més recent encara: els gossos de caça necessiten una àrea de passeig per estar-se cada dia com a mínim seixanta minuts fent exercici. I els pescadors de canya, un carnet digital; i tots plegats, un peu de rei portàtil per assegurar que no s’excedeix un mil·límetre la mida autoritzada. És grotesc.
No posem en dubte que tot plegat són millores. La societat està experimentant un canvi positiu en conscienciació mediambiental i això és bo, encara que es produeixi amb moltes dècades de retard, i quan pot ser el canvi climàtic -ara de moda- ja no sigue reversible. Però en allò que sí que cal incidir és en les prioritats, ja que determinen també la justícia (o la injustícia) amb la que s’apliquen les sancions.
És prioritari sancionar al pagès que fa fum durant una hora, comparant-ho amb el manteniment de milers de cotxes oficials? Potser seria bo dictar una normativa obligant tota la classe política i els funcionaris -inclosos els cossos policials- a acudir en bicicleta o patinet al seu lloc de treball?
És prioritari perseguir l’oncle jubilat que ha pescat moixarres al volantí per al seu ranxo, i a la nit veure com Fukushima llença aigua al mar? És prioritari sancionar al pagès que fa fum durant una hora, comparant-ho amb el manteniment de milers de cotxes oficials? Potser seria bo dictar una normativa obligant tota la classe política i els funcionaris -inclosos els cossos policials- a acudir en bicicleta o patinet al seu lloc de treball?
Certament, l’esnobisme ha guanyat la batalla en detriment del sentit comú. El sentit comú consistiria a posar en marxa processos participatius, per informar primer, formar després, i finalment sancionar, creant un model policial modern i empàtic. Però no. Amb l’excusa de què cal adaptar-nos a l’agenda europea, s’accelera la proclamació de lleis de baixa categoria i molta rendibilitat mediàtica (els mitjans també ens ho hauríem de fer mirar). S’estan imposant unes praxis de crear cortines de fum, amagant els grans problemes estructurals del món, de la ciutat o del poble, tot aplicant la política d’anar fent i ja veurem.
El foc de llenya de tota la vida, amb les seues brases característiques, ha donat pas a la barbacoa del cap de setmana, i aquesta sí que es la creadora de cortines de fum en absolut prioritàries i fins i tot contraproduents, perquè fan més mal que bé. I és que, a més a més, l’olor no és la mateixa. La barbacoa sempre fa un mal olor característic, per estrany; mentre que l’olivera és natural, autèntica i realista. I, a més a més, ens ha servit durant segles per arribar fins on som ara, i la volem continuar gaudint. Si els supremacistes que ens consideren éssers inferiors no saben determinar quina hauria de ser la seua faena prioritària, els demanem que opten per fixar-se i regular els efectes del fum de la barbacoa, i que ens deixin tranquils.