Al Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta es pot visitar fins a final d’octubre l’exposició sobre la lluita antipalúdica al Delta amb el llegat del doctor Ildefonso Canicio, el metge que va liderar-la des del seu dispensari mèdic de Sant Jaume d’Enveja. Entre gràfics i estris, el doctor Canicio va conservar també totes les mostres de sang dels pacients durant 20 anys. El CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) les ha fet servir per seqüenciar l’ARN i determinar l’origen del paludisme a Espanya i a Sud-amèrica però aquestes mostres podran servir, amb una seqüenciació de l’ADN, perquè la investigació biomèdica trobi elements genètics que ajudin a superar la resistència que s’està produint als antibiòtics.

Amb les mostres de sang dels portaobjectes que han aconseguit conservar la filla i els nets del doctor Canicio, el CSIC va seqüenciar l’any 2016 les soques locals del ‘Plasmòdium vivax’ i el ‘Plasmòdium falciparum’, dues de les espècies de paràsits que provoquen la malària en humans. Aquestes mostres són els testimonis genètics més antics dels microorganismes que van provocar el paludisme a Europa. “Amb la seqüenciació de l’ARN que ha fet el CSIC es va interpretar que el paludisme més maligne que es va detectar aquí va arribar des de l’Orient Mitjà però tenia el seu origen a l’Índia. També es va determinar que el paludisme que va arribar a Sud-amèrica el van portar els colonitzadors espanyols”, ha detallat el director del Museu de les Terres de l’Ebre, Àlex Farnós.

Si la investigació biomèdica continua, a partir de la seqüenciació de l’ADN nuclear de les dues espècies, es pot descobrir quines són les mutacions que tenen les soques actuals dels dos patògens que els permeten ser cada més resistents als tractaments actuals. “Podrien trobar elements genètics que ajudin a superar la resistència que actualment s’està produint perquè els antibiòtics són posteriors a aquestes circumstàncies i aquestes soques del plasmòdium no estaven en condicions per tenir resistència als antibiòtics”, ha assenyalat Farnós. “Guardar aquest material ha tingut un valor patrimonial però també científic”, ha afegit. La malària encara afecta més de 200 milions de persones cada any a tot el món i uns 2 milions moren a causa de la malaltia, segons dades de la OMS (Organització Mundial de la Salut).

La lluita antipalúdica
El doctor Ildefonso Canicio, natural de Sant Carles de la Ràpita, va exercir de metge a Sant Jaume d’Enveja entre 1923 fins que va morir el 1961. Hi passava consulta mèdica a la vegada que liderava la investigació per erradicar el paludisme o malària, una malaltia que va assolar el delta de l’Ebre des de finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Quan el conreu de l’arròs es va estendre a la zona i es van fer els dos canals de reg de l’Ebre, es va afavorir la presència de mosquits, en concret l’Anopheles que transmet, amb les picades de la femella, els protozous ‘Plasmòdium’. La malaltia provoca vòmits, anèmia i febre alta i pot acabar provocant insuficiència renal o la inflamació de la melsa, entre d’altres.

Abans de la introducció del cultiu arròs, el paludisme era una malaltia endèmica al Delta –amb un miler de malalts cada any- però la situació es va agreujar amb l’arribada de gran nombre de treballadors, vinguts sobretot de València i a Andalusia, a treballar en la collita. En aquell moment es desconeixia que l’extensió de la parasitosi es va produir perquè els temporers provenien de zones on es trobava el plasmodi. No se sabia que la malaltia la provocava el protozou i les condicions en què vivien aquestes persones i els habitants del Delta feien més fàcil aquesta propagació.

Es va generar la creença que els arrossars provocaven més paludisme i a l’Ebre hi va haver conflictes entre les poblacions del Delta i les de l’interior, com ha explicat Farnós. Un dels moments més complicats es va produir el 1880 quan es van tancar els desaigües que abocaven a l’Encanyissada i es van registrar gairebé 80 morts.

A partir de 1915, la Mancomunitat de Catalunya va engegar la lluita antipalúdica als deltes de l’Ebre i del Llobregat. Aquell mateix any es van fer els primers tractaments amb quinina i el 1917 es va crear un dispensari antipalúdic a l’Aldea. Davant l’augment de malalts, molts dels quals eren nadons, la Dirección General de Sanidad es va veure obligada a instal·lar diversos dispensaris antipalúdics a la zona, un dels quals va ser el de Sant Jaume d’Enveja. El 1925 es va inaugurar amb el doctor Ildefonso Canicio i el doctor Pablo Cartañà al capdavant. Cartañà va marxar a Barcelona dos anys després i Canicio va seguir investigant i tractant malalts fins que el paludisme va acabar.
Artur Sánchez ajudava el doctor Canicio a extreure sang dels pacients amb la qual es feien unes preparacions de gota grossa i eren analitzades al microscopi. Tots els casos analitzats eren recollits en unes fitxes proporcionades per la Generalitat de Catalunya o per la Dirección General de Sanidad. S’hi recollien els resultats de les anàlisis, en funció de si eren positius de paludisme o no, i en cas afirmatiu, quin tipus de paludisme era. De l’estudi d’aquestes fitxes es van confeccionar unes gràfiques, fetes a mà pel mateix doctor, en les que consta quins tipus de paludisme hi havia al Delta i també el nombre i la procedència dels malalts.

El metge de Sant Jaume va guardar tot el material i totes les mostres recollides entre 1925 i 1949. La seva filla ho va conservar i fa uns anys els nets ho van cedir al Museu de les Terres de l’Ebre, que ara l’exposa fins a finals d’octubre. Els paral·lelismes d’aquella situació i la pandèmia actual també s’han posat en relleu amb l’audiovisual ‘Un mal petit’, d’Oriol Gracià, que forma part a més del cicle ‘Ebre, Art i Patrimoni’.

Autor: