Tortosa té carrers oficials per a quatre bisbes i per a més de 40 sants i santes. La religiositat de la ciutat és indiscutible.
La història hi ha influït molt. És una ciutat de sants, episcopal, marcada per l’element cristià i religiós.
Dos bisbes, Lluís Martínez Sistach i Ricard M. Carles, han arribat a cardenals. També podrien tindre-hi dedicat algun carrer.
La situació cultural és diferent avui i la societat ja no està tan marcada per la presència eclesiàstica, però són persones que pertanyen a la història de la ciutat. Dependrà de les autoritats i de les sensibilitats del poble.
El Bisbat de Tortosa va arribar a ser dels més extensos d’Espanya, però es van perdre moltes parròquies durant la retallada imposada pel franquisme.
Va haver una reordenació dels territoris eclesiàstics a l’Estat que va afectar molts bisbats que no tenien la seu en una capital de província. El fet que Castelló de la Plana pertanyés al Bisbat de Tortosa i no fos seu episcopal va fer que es creés el Bisbat de Segorb-Castelló i que s’hi inclogués una part de l’antic Bisbat de Tortosa. Lògic? En part, sí, però es va trencar amb la història.
Enguany és el 400 aniversari de l’Arxiconfraria de la Cinta que se celebra amb la concessió d’Any Jubilar. Quin és el repte?
Vam pensar que la celebració dels 400 anys havia de tindre dos vessants: una de cultural i històrica, amb estudis sobre la Cinta i la devoció, la música i l’art; i una altra que també, pastoralment, podia ser una oportunitat per revitalitzar la devoció de Tortosa i dels tortosins cap a la Mare de Déu i estendre aquesta devoció a la resta de la Diòcesi, on la Cinta és menys coneguda.
La nova escultura de la Cinta, feta per Marco A. Dueñas, que ha de ser instal·lada a la façana de la catedral està en la línia oberturista de l’Església?
Sí. Salvaguardant l’altura artística d’allò que es posa a la catedral, ens vam inclinar per un projecte que sembla que ha agradat i que té totes les benediccions de l’administració. La inaugurarem el 10 de setembre.
L’últim any només es va ordenar un sacerdot a la Diòcesi i ara només n’hi ha tres estudiant. Hi ha només un capellà per cada 2.600 habitants. Com es canvia aquesta dinàmica?
Cal revitalitzar l’acció pastoral, als col·legis i amb els grups juvenils de les parròquies. No és un problema que afecte només el Bisbat de Tortosa. Avui en dia, els jóvens que estan estudiant batxillerat es plantegen moltes sortides professionals, però pocs es pregunten si el sacerdoci pot ser una sortida per a ells. El sacerdoci és una vocació i un compromís de vida amb unes exigències que als jóvens actuals els fa por assumir. El pròxim sínode dels bisbes convocat pel Papa a Roma estarà dedicat a la joventut i a l’acompanyament vocacional dels jóvens.
I l’Església no ha sigut massa conservadora?
Jo crec que és una institució que ha canviat molt si mirem com era en els anys 50 o 60. Avui, la relació del mossèn amb la gent i els jóvens és molt més propera. Tampoc podem pensar que l’Església haja d’anar al ritme de la societat i al ritme que ens marca el món, tot i que hem de buscar camins de comunicació amb els jóvens i presentar- los la proposta cristiana d’una manera atractiva.
El papa Francesc ha aportat una altra visió. Això deixa les portes de l’Església més obertes?
El papa Francesc té un nou estil pastoral que se centra en cada persona més que en els grans principis perquè cadascú faça el seu discerniment personal de com viure la fe cristiana.
Una enquesta recent va revelar que el 65% de jóvens d’entre 12 i 18 anys de l’àrea metropolitana de Barcelona professava alguna de les tres religions que es practiquen a Catalunya. Només un 35% es considerava agnòstic.
Encara tenim molts instruments per arribar a les persones, tot i que als barris de les grans ciutats es fa més difícil. Encara molts pares demanen els sagraments d’iniciació cristiana per als fills i molts jóvens, el sagrament de la confirmació. Hem de saber aprofitar aquesta oportunitat d’entrar en contacte amb les famílies.
Alguns mitjans de comunicació controlats per la Conferència Episcopal Espanyola han practicat un anticatalanisme manifest. Quina és la posició de l’Església catòlica catalana? Com ho veu vostè?
Hi ha alguns adjectius, formes d’expressió i opinions que cal excloure. Hi ha opinions que cadascú és lliure d’expressar-les, però ha d’haver un estil en els comunicadors que evite tot allò que puga ser ofensiu. En aquests mitjans hi ha una línia editorial que expressa la posició oficial i que és respectuosa, més moderada que certs personatges que participen en les tertúlies. Els bisbes de Catalunya sempre insistim que es vaja amb compte perquè els nostres mitjans han de servir per apropar les persones a l’Església. Si hi ha gent que se sent ofesa i atacada en temes opinables pot allunyar-se de l’Església, i això pot esdevenir un problema pastoral per als bisbats catalans.
El Papa ha sigut ferm, però la pederàstia és una de les coses que més ha patit l’Església darrerament.
Sí. S’ha de dir que és un problema que no només afecta l’Església. Està present en molts àmbits socials. On menys hauria d’estar present és a l’Església, que té com a missió apropar els xiquets i els jóvens a Jesús i portar-los a viure amb alegria els valors de l’Evangeli. Si algú que representa l’Església és capaç de portar-los a una situació que serà un infern i els marcarà al llarg de la seua vida, és evident que en cap altre lloc estarà més injustificat. Els últims papes han fet un gran esforç per eradicar aquest problema de l’Església i el papa Francesc té una actitud molt clara. En molts àmbits, també en institucions educatives que no depenen de l’Església, aquest tema pot fer-se present. Tots hem d’adoptar mesures preventives per evitar que persones amb desequilibris físics o afectius tinguen responsabilitats educatives.
El conseller de Salut, Antoni Comín, va anar a la presentació del llibre d’un capellà polonès, exclòs de l’Església catòlica perquè es va declarar homosexual, i va dir que no entenia, com a catòlic, que l’Església siga homòfoba. Com ho veu?
L’Església té una norma moral que afecta els homosexuals, els heterosexuals i tothom. Les normes de vivència de la sexualitat en el catecisme són clares. No només no són lícites, moralment parlant, les relacions entre persones del mateix sexe, sinó que tampoc ho són les relacions entre un casat i una persona que no és la seua dona o el seu marit, o entre una persona heterosexual que no està casada amb ningú i una persona de l’altre sexe. Opinar així no és cap forma d’homofòbia, que és provocar l’odi contra un col·lectiu per la seua manera d’actuar o de ser. Tindre un codi moral i intentar seguir-lo, encara que s’estiga en desacord amb un altre grup, no és homofòbia. Una cosa és el respecte a les persones per la seua orientació sexual i una altra, l’ensenyament moral respecte al comportament sexual. Els cristians no hem de pensar com certs col·lectius volen imposar.