Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar, juntament amb una companya, com a representant de Catalunya de l’Associació per al Desenvolupament Rural (ADR)–FADEMUR Catalunya, en una trobada de l’Estat Espanyol on s’ha reflexionat sobre el present i el futur del món rural després de les catàstrofes naturals i humanes que hem viscut en els darrers anys.
Allí hem escoltat catedràtiques, ministres, representants del sector primari i dones de tot l’Estat que han posat veu a una mateixa preocupació: com sostenir la vida al territori quan la natura colpeja o quan l’abandonament institucional i econòmic també deixa la seva empremta.
El negacionisme és una paraula que mata. Mata quan nega la violència masclista, i mata quan nega l’emergència climàtica. Perquè allò que es nega, s’abandona. I allò que s’abandona, mor. L’emergència climàtica no és un concepte tècnic ni abstracte. No és una paraula d’informe ni un titular de premsa.
És quan el foc devora la muntanya i arriba a les cases, quan la nit ja no refresca i no et deixa dormir, quan la pluja cau amb tanta força que arrenca la vida de la terra. Això és l’emergència climàtica. És aquí. És ara.I, malgrat tot, encara hi ha qui diu que no passa res, que exagerem, que són cicles naturals. Com també hi ha qui diu que la violència masclista és una invenció, que les dones exagerem, que ens ho busquem. El mateix patró. La mateixa ceguesa. Negar la realitat és negar la vida.
Ens hem reunit dones vingudes de tota la Península —de València, Lleó, Galícia, Castella i de les Terres de l’Ebre—, territoris que, tot i la distància, compartim un mateix dolor i una mateixa força: el dolor de veure com el foc, la sequera o les pluges torrencials ho arrasen tot, i la força de la gent que, tot i això, torna a començar; que neteja, que reconstrueix, que acompanya, fins i tot quan ho han perdut tot.
Volíem entendre com aquestes comunitats han ressorgit, quin model de recuperació han seguit, com han organitzat la seva gent i quina ha estat la clau per continuar. Perquè, malgrat tot, l’esperança sempre torna a néixer.I és que l’emergència climàtica mata. Mata quan la vida quotidiana es converteix en supervivència.I aquesta és la realitat que moltes dones rurals viuen dia rere dia.
Però fins i tot enmig del foc, de la sequera o del silenci dels camps, hi ha mans que sembren, cors que aguanten i veus que no es rendeixen.
A la imatge -d’esquerra a dreta-, Anna Martí, presidenta de l’Associació de Desenvolupament Rural (ADR) de Catalunya, i Diana Valimanya, l’autora de l’article, també membre d’aquest col·lectiu
Perquè mentre hi hagi una dona al camp, hi haurà futur a la terra. El futur del país depèn que sapiguem unir justícia climàtica, justícia social i igualtat. Per això des d’ ADR denunciem l’abandonament dels llocs on vivim i de les activitats rurals a les quals ens dediquem, perquè aquest abandonament està directament relacionat amb les catàstrofes que patim. El que està passant és un retrocés i una pèrdua de drets que hem d’afrontar. Veiem com es qüestionen els nostres avenços, com tornen els enemics del progrés i com es reobren debats que crèiem superats: sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, sobre la presència equilibrada d’homes i dones a les organitzacions, o sobre la necessitat d’un llenguatge inclusiu que ens anomeni a totes. Sembla que, quan s’activa el mal, sempre ve contra les dones. I davant d’això, hem d’estar preparades, alertes i unides. Perquè això és el que fan les dones rurals: sostenir, resistir i tornar a aixecar el món cada cop que cau.
I quan diem dona rural no parlem només de pageses; també parlem de dones del mar, mestres, infermeres, ramaderes, artesanes, científiques, hostaleres o emprenedores que viuen i treballen en un medi rural, que mantenen viu el fil invisible que uneix les persones amb la terra. No es tracta d’oposar-nos als homes. Ens necessitem. Ens complementem. L’equilibri entre els dos és la perfecció, com l’equilibri que busca la natura per sobreviure. Però avui parlem d’elles —de nosaltres—, perquè massa vegades la seva veu no se sent. Perquè són elles les que sostenen la vida quan tot trontolla, les que no s’enfonsen quan arriba el silenci, les que continuen sembrant fins i tot en terra cremada.
Per això, des dels pobles, des dels camps, des dels marges, les dones afirmem la vida. Amb cor. Amb veritat. Amb la força serena de qui sap que cuidar la terra i cuidar les persones és exactament el mateix acte d’amor. Perquè quan una dona rural aixeca la mirada, el món sencer recorda que encara hi ha futur.
Diana Valimanya G.
ADR, FADEMUR CATALUNYA
