Article de Sònia Castelló
El festival Internacional de Cinema de Cannes ha coronat en la seva darrera edició els espanyols Javier Calvo i Javier Ambrossi com a millors directors per La bola negra. Fa un bon grapat d’anys enrere, el 1952, en la cinquena edició del festival, hi van competir títols avui gairebé canònics com ara Un americà a París de Vincente Minnelli, l’Othelo d’Orson Welles, Viva Zapata d’Elia Kazan, l’Umberto D de Vittorio de Sica o l’espanyola Surcos, sota la batuta de José Antonio Nieves-Conde. Però en el llistat de competidores d’aquell any també s’hi va incloure una obra estranya i gairebé suïcida comercialment parlant, sorgida de l’obsessió wagneriana d’un ebrenc. Era el jesusenc Daniel Mangrané, fill de l’industrial del mateix nom, que va intentar triomfar al festival cinematogràfic francès amb Parsifal, l’adaptació cinematogràfica de l’òpera de Richard Wagner. Enguany es compleixen 75 anys del rodatge d’aquell Parsifal.
Daniel Mangrané i el seu pare, l’industrial Daniel Mangrané Escardó, compaginaven els negocis vinculats a diferents aspectes dels sectors agrícola i químico-farmacèutic amb la direcció de Selecciones Capitolio, la distribuïdora cinematogràfica de la marca Secundino Huguet SA, que va començar a exhibir cinema a Espanya en la dècada dels anys 20
Els vincles de Daniel Mangrané fill amb el cinema venien de llarg. Ell i el seu pare, l’industrial Daniel Mangrané Escardó, compaginaven els negocis vinculats a diferents aspectes dels sectors agrícola i químico-farmacèutic amb la direcció de Selecciones Capitolio, la distribuïdora cinematogràfica de la marca Secundino Huguet SA, que va començar a exhibir cinema a Espanya en la dècada dels anys 20. Mangrané fill, un wagnerià de pedra picada, va covar durant temps la dèria d’adaptar al cinema la història del cavaller de la cort del rei Artur que busca el Sant Greal. Finalment, el projecte va comançar a caminar a les acaballes de la dècada dels anys 40.
De l’informe de censura del guió i el rodatge de Parsifal se’n va fer càrrec Fermín del Amo, un dels censors més destacats de l’època i conegut per ser especialment primmirat amb les qüestions morals dels guions que passaven per les seves mans. En el seu informe del guió, signat el 20 de febrer de 1950 i conservat al Archivo General de la Administración (AGA) d’Alcalá de Henares, del Amo va ser benevolent amb determinats aspectes del guió. Hi veia bona intenció, molta cura en la planificació dels plànols i un respecte absolut per a l’òpera de Wagner. Però per contra, mostrà dubtes sobre quin podia ser el resultat final. Si per una banda deia del guió que la descripció de les escenes tenia “força i dignitat apropiades a la bellesa del tema”, per l’altra advertia que la complexitat del projecte requeria d’una direcció i una realització “de talla gegant”. “L’intent és ambiciós, tal vegada excessivament ambiciós, per al desenvolupament de la nostra cinematografia”, sentenciava.
La misticitat de l’argument de ‘Parsifal’ no va ser suficient per evitar les habituals tisorades a les escenes que podien resultar massa sensuals o agosarades per als ulls del censor (…) com la seqüència en què sortia l‘actriu i vedet Carmen de Lirio, a qui les males llengües acusaven de ser l’amant del governador civil de Barcelona
La misticitat de l’argument de Parsifal, a més, tampoc no va ser suficient per evitar les habituals tisorades a les escenes que podien resultar massa sensuals o agosarades per als ulls del censor. Del Amo va advertir que calia controlar el resultat d’algunes escenes perquè, segons el seu criteri, podien ser “innocentment ridícules o decididament pornogràfiques”. Es referia especialment a la seqüència en què l’heroi protagonista és temptat pels set pecats capitals, personificats en set noies joves d’una marcada sensualitat. Una d’elles era l‘actriu i vedet Carmen de Lirio, a qui les males llengües del moment acusaven de ser l’amant del governador civil de Barcelona. Tot i els dubtes, però, el censor va donar llum verda al projecte encara que va deixar caure que sense una realització experta i professional, el productor (és a dir, Mangrané) s’ho hauria de repensar perquè el fracàs podia ser incontestable. “En aquest cas no caben termes mitjos: o s’encerta de ple o en surt un veritable nyap”, concloïa sense misericòrdia.
Daniel Mangrané també era plenament conscient del repte titànic que suposava adaptar als codis cinematogràfics una òpera del calat de Parsifal. I per això es va fer acompanyar en l’equip tècnic per primeres espases de diferents camps artístics. Així, en la codireccio de la pel·lícula s’hi va situar Carlos Serrano de Osma, director d’alguns dels llargs més arriscats de la postguerra. La direcció artística va recaure en el pintor Carlos Caballero, qui va assumir la tasca de recrear la muntanya màgica on suposadament s’amagava el Sant Greal i que Mangrané va voler identificar amb la serralada de Montserrat. I pel que fa al pal de paller del projecte, l’adaptació de les partitures de l’òpera wagneriana, es va confiar en el compositor Ricardo Lamote de Grignon, que va assumir el repte de la creació d’un llibret cabdal, atès que tant el ritme de la pel·lícula, com els diàlegs i inclús els moviments dels actors estaven supeditats a la música.
Pel que fa als intèrprets, Gustavo Rojo, actor espanyol nascut a l’Uruguai, va ser l’elegit per posar rostre a l’heroi protagonista. Va posar el rostre i el cos atlètic, però la veu li va doblar un aleshores debutant Francisco Rabal
Pel que fa als intèrprets, Gustavo Rojo, actor espanyol nascut a l’Uruguai, va ser l’elegit per posar rostre a l’heroi protagonista. Va posar el rostre i el cos atlètic, però la veu li va doblar un aleshores debutant Francisco Rabal. Pel que fa a la coprotagonista femenina el paper va recaure en la ballarina francesa Ludmilla Tcherina, que venia d’haver aparegut com a secundària en una pel·lícula avui de culte: Las zapatillas rojas, de Michael Powell. A Parsifal, la Kundria interpretada per Tcherina va tenir la veu de Maria Victòria Durà.
El rodatge va comptar amb escenes d’interior rodades als mítics estudis Orphea de Barcelona, que una dècada després desapareixerien devorats per un incendi, i escenes d’exterior rodades a Montserrat. A la Filmoteca de Catalunya es custodia el fons de Selecciones Capitolio, que inclou un bon grapat de documents relacionats amb la preproducció, el rodatge i la postproducció de Parsifal. Gràcies a aquests documents es pot resseguir tota la planificació de la cinta i tot tipus de detalls curiosos, com que es va haver de pagar pel lloguer d’uns cavalls a la Policia Municipal de Barcelona, que es va haver d’assumir el cost de la caiguda de tot un decorat a l’interior dels Orphea o que Tcherina va carregar a la producció el cost d’un viatge imprevist que va fer a Lió per visitar el seu marit, que havia tingut un accident.
L’octubre de 1951, la revista Triunfo publicà una entrevista a Mangrané al voltant de Parsifal, un projecte del qual ja en el titular de l’entrevista es deia que naixia “discutit”. El jesusenc, però, defensava a cos descobert el seu projecte i davant la insistència del periodista a preguntar per la complexitat de la pel·lícula, reblava que en la seva adaptació de l’òpera hi havia “aventura eminentment cinematogràfica, esperit i possibilitats d’innovació”. “El cine no és només art; és també indústria, i la meva pel·lícula no havia de ser pur ornament de la cinematografia. Dir que una pel·lícula és de minories, com a principi, és un absurd”, afegia abans de desmarcar-se de la corrent neorrealista dominant en aquells moments a Europa.
A novembre de 1951, el deliri wagnerià de Mangrané havia costat gairebé 7 milions de pessetes. En aquella època, era un dineral més que considerable. La partida més important, d’un milió i mig de pessetes, se l’havien endut els decorats, que en alguns passatges semblen emmirallats en el cinema de Cecil B DeMille
A novembre de 1951, el deliri wagnerià de Mangrané havia costat gairebé 7 milions de pessetes. En aquella època, era un dineral més que considerable. La partida més important, d’un milió i mig de pessetes, se l’havien endut els decorats, que en alguns passatges semblen emmirallats en el cinema de Cecil B DeMille. Pel que fa al personal artístic, la diva Tcherina va ser la del caixé més alt, amb 225.000 pessetes. Gustavo Rojo es va haver de conformar amb gairebé la meitat (125.000 pessetes) i, entre la resta del repartiment, del qual en formaven part el popular Fèlix de Pomés o l’italià Carlo Tamberlani, es van haver de repartir sous molt més modestos.
Daniel Mangrané no va estalviar en la promoció de la seva òpera prima, que va acabar ocupant un bon grapat de pàgines de diaris i fins i tot alguna portada de revistes de l’època, com Lecturas. A tall d’exemple, la revista Primer plano recollia que la de Parsifal era una història sobre “un món estrany” a cavall entre els Nibelungs de Fritz Lang, el Tabú de Murnau i els primers Els deu manaments de DeMille. I per a l’estrena de la pel·lícula es va organitzar una festassa de gala que va barrejar actors, autoritats franquistes i tot tipus de personatges de l’espectacle i la societat del moment. A les fotografies que Primer Plano va reproduir d’aquella nit es pot veure, per exemple, a Mangrané pare acompanyant la diva Tcherina o a Gustavo Rojo amb el seu germà, el també actor Rubén Rojo. En una altra de les fotografies, hi ha un duel de folklòriques: Lola Flores i Marujita Díaz. Entre la documentació conservada de la pel·lícula a la Filmoteca de Catalunya es poden resseguir els costos de publicitat i d’enviament de còpies de Parsifal a Nova Iork, Caracas o La Havana.
La pel·lícula va marxar de Cannes amb les mans buides. Mangrané havia aspirat a obtenir el Gran Premi del Festival, antecedent de la Palma d’Or. El guanyador, però, va ser Orson Welles
Al Festival de Cinema de Cannes Parsifal va conformar amb Surcos i María Morena la terna de candidates espanyoles d’aquella edició. Gustavo Rojo va exercir de galà i es va fotografiar al Palau del Cinema. Les fotografies es poden veure en el reportatge que el maig de 1952 va publicar la revista Fotogramas sobre el festival. El text el signava Michel Besnard, qui de Parsifal en deia que “tots els crítics han estat d’acord que posseeix fragments realment notabilíssims”. Tot i això, de la ciutat francesa la pel·lícula va marxar amb les mans buides. Mangrané havia aspirat a obtenir el Gran Premi del Festival, antecedent de la Palma d’Or. El guanyador, però, va ser Orson Welles. A Espanya, la criatura wagneriana de Mangrané, qualificada d’”aconteixement insòlit de la nostra cinematografia” per la revista Primer Plano, va rebre en els premis del Círculo de Escritores Cinematográficos el guardó a la millor fotografia per a Cecilio Paniagua i els millors decorats per a José Caballero, a banda d’un premi especial.
A Tortosa, ciutat d’origen del director i productor, ‘Parsifal’ es va preestrenar al Cinema Fémina (…) El 13 de maig de 1952 el full de liquidació de taquilla de la projecció de la sessió de nit es tancà amb la xifra de 5.088 pessetes
A Tortosa, ciutat d’origen del director i productor, Parsifal es va preestrenar al Cinema Fémina. Entre tota la documentació que es conserva de l’extint cinema a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, hi ha alguns documents relacionats amb aquella projecció. S’hi detallen les adquisicions de pòsters i fotografies promocionals o dades de venda d’entrades. El 13 de maig de 1952 el full de liquidació de taquilla de la projecció de la sessió de nit es tancà amb la xifra de 5.088 pessetes. Algunes cartes de Selecciones Capitolio a la direcció del Cinema Fémina apunten que posteriorment la cinta va generar algun conflicte entre les dos empreses, ja que des de Tortosa no s’hauria complert amb els compromisos d’exhibició signats.
Pel que fa a les reaccions que va generar Parsifal entre el públic que va acudir als cinemes a visionar-la n’aporten pinzellades els informes que van redactar algunes delegacions provincials del Ministerio de Información y Turismo i que formen part de l’expedient de censura de la pel·lícula. I les impressions que es van deixar escrites converteixen en gairebé profètiques les afirmacions que havia llençat Del Amo en el seu informe de censura del rodatge: “Possiblement tan difícil com realitzar amb decòrum és fer que (Parsifal) sigui entretinguda, moguda i assequible per a la majoria del públic (…) La pel·lícula en sí serà poc comercial”, va deixar escrit. I així va ser, perquè el públic no va acabar d’entendre ni la història ni el codi rítmic i visual de la pel·lícula.
Des de Castelló, els buròcrates del ministeri destacaven que, encara que “en general” la pel·lícula no havia desagradat del tot perquè tècnicament estava ben realitzada, el públic en va criticar “la lentitud de l’acció i que l’argument era confús”
Des de Castelló, els buròcrates del ministeri destacaven que, encara que “en general” la pel·lícula no havia desagradat del tot perquè tècnicament estava ben realitzada, el públic en va criticar “la lentitud de l’acció i que l’argument era confús”. Des de Salamanca van qualificar la criatura de Mangrané de “noble intent de fer una cinta de gran espectacle”, però retreien que moltes escenes van ser “inintel·ligibles per al gran públic”. A Valladolid anaven més enllà, i deien que en diversos moments de la projecció a la qual es va acudir “el públic va fer mostres visibles d’impaciència”. Però l’abisme existent entre la pel·lícula i els gustos i els (escassos) coneixements wagnerians del gran públic van quedar perfectament resumits en l’informe enviat des de Cáceres: “Parsifal no es va comprendre perquè decididament s’anava a veure una altra cosa. I per això el públic tal vegada va sortir de presenciar-la entre defraudat i convençut de la seva poca competència per a jutjar-la”.
L’aventura wagneriana de Mangrané gairebé va arruïnar-lo. Però, tot i així, el jesusenc encara va tenir esma per fer un segon intent com a director. Fou un any més tard amb ‘El duende de Jerez’, protagonitzada per Paquita Rico i Conrado Sanmartín
L’aventura wagneriana de Mangrané gairebé va arruïnar-lo. Però, tot i així, el jesusenc encara va tenir esma per fer un segon intent com a director. Fou un any més tard amb El duende de Jerez, protagonitzada per Paquita Rico i Conrado Sanmartín. Aquesta segona oportunitat tampoc va ser la bona. I ja no en va haver una tercera. Sigui com sigui, el Parsifal de Daniel Mangrané és un dels episodis més singulars i personals del cinema espanyol produït durant la dictadura franquista. En uns moments a Espanya d’històries de folklòriques, beateria, costumisme i furor patriòtic, de les mans de Mangrané en va sortir una pel·lícula que va enllaçar mística, devoció per la música de Wagner i voluntat de rodar una cinta de volada intel·lectual i tècnica que aspirava a desafiar la resta de la cinematografia espanyola i també l’europea, abocada a la moda dels drames realistes que havien impulsat tòtems com Rossellini, De Sica, Renoir o Bergman.
