Les reivindicacions del col·lectiu docent no són una suma d’exigències puntuals, sinó l’aflorament d’un seguit de problemes estructurals: ràtios d’alumnes per aula elevades, manca de recursos per a l’atenció a la diversitat, burocràcia creixent, infraestructures deficients i una pèrdua sostinguda del poder adquisitiu, que, acumulats, fan la feina d’ensenyar cada vegada més difícil de sostenir amb dignitat. I quan sortim a reclamar millores, no ho fem només per natros: ho fem, sobretot, per l’alumnat.
Demanem menys burocràcia i més temps per l’alumnat. La nostra feina ha de ser preparar i fer classes i no haver de tramitar una muntanya de formularis, informes i documents administratius que no aporten millores tangibles. Cada hora dedicada a omplir papers és una hora menys per dissenyar una activitat que motivi un alumne. La reducció d’aquesta càrrega acumulada és una necessitat pedagògica urgent.
Demanem més personal d’atenció a la diversitat perquè ningú quedi exclòs. De res serveix fer grups heterogenis si no es destinen recursos a atendre la diversitat real de la nostra societat que es trasllada a l’aula. Per poder atendre 30 alumnes a classe, cadascun amb el seu ritme i nivell, i alguns amb necessitats educatives específiques, calen recursos addicionals i personal especialitzat per garantir una atenció real i individualitzada.
També demanem aules dignes, amb condicions adequades per aprendre. I sí, amb climatització. Proveu d’imaginar-vos: podríeu mantenir atenció contínua durant 30 minuts en una aula a més de 30 ºC amb més de 30 alumnes?
I demanem estabilitat. Quan les plantilles no són estructurals la continuïtat pedagògica es trenca. Perquè els projectes educatius prosperin cal que el professorat no vagi rebotant de centre en centre, sinó que es pugui quedar a una mateixa escola o institut, esdevenint també referents per l’alumnat. Per això necessitem més places estructurals i menys interinitat, perquè els xiquets i xiquetes puguin tenir mestres i professors que coneguin la seua trajectòria i que puguin acompanyar-los al llarg dels cursos.
I no ho amaguem: també demanem un increment salarial. En els darrers quinze anys el poder adquisitiu del professorat de secundària ha caigut prop d’un 25%: això no és estadística abstracta, és gent que ha deixat la vocació perquè no pot sostenir una vida familiar. A més, per molts docents, el mes de juliol no són “vacances” sinó que es un mes de treball personal: preparant materials, adaptant programes, formant-nos… mentre les condicions econòmiques no reflecteixen esta realitat.
No es tracta d’augmentar sous per caprici, sinó de ser conscients que perquè la nostra societat prosperi, cal prioritzar l’ensenyament. Països com Finlàndia, Estònia i Canadà hi han apostat en mesures concretes: processos d’accés i pràctiques exigents, amb tutories per al professorat novell, formació permanent finançada i reconeguda, aules amb ràtios més contingudes, autonomia pedagògica als centres i salaris competitius que atrauen i retenen talent. I el resultat no són només millors resultats a ‘les proves PISA’, sinó també més estabilitat de plantilla, major prestigi social del professorat i, sobretot, un sistema que garanteix una bona formació i acompanyament a l’alumne.
Finalment, exigim respecte i serietat. La Conselleria d’Educació, lluny de calmar tensió, ha mostrat recentment una actitud poc rigorosa: va convocar una reunió per presentar una proposta i poques hores després la va desconvocar sense alternativa, una decisió que alimenta la desconfiança i la frustració i que se suma a mesos de promeses incomplertes.
I si la situació no ha esclatat abans ha estat per la dedicació silenciosa de molts docents que, per vocació, han continuat fent-ho tot. Són ells qui mantenen la qualitat educativa en recursos escassos. Però la seua generositat i dedicació no pot servir d’excusa perquè l’administració es desentengui. Per a un ensenyament de qualitat cal menys burocràcia, més estabilitat i millors condicions laborals. Quan els professors reivindiquem, no demanem privilegis: reclamem els mitjans perquè puguem complir la nostra missió de formar el futur de la societat.
