“A pesar de que se buscó la aceptación local, finalmente la declaración incluyó fundamentalmente los montes propios de la Generalitat al negar-se los ayuntamientos y propietarios a incorporar los suyos”, Juan Jiménez.
El Decret del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, que es va aprovar el 2006, posava en evidència quina era la posició majoritària de les comunitats locals en unes contrades en recessió econòmica i poblacional, i tancades respecte a les polítiques ambientals en boga que emanaven de postulats ideològics i legislatius que determinades generacions de la ruralia no sentien com a propis.
Però l’etapa contemporània de la conservació dels Ports havia començat amb la declaració unilateral de la Reserva Nacional de Caça l’any 1966. I un cop efectuat el traspàs de competències estatals l’any 1984, ben aviat la Generalitat Valenciana, després d’aprovar el Parc de l’Albufera, anunciava per boca del conseller Font de Mora en una visita a Morella el 1987, acompanyat dels homes forts de la política comarcal (X. Puig, A. Roé, A. Roca i R. Tena), la voluntat de crear el Parc Natural de la Tinença, en un espai que havia d’incloure pel cap baix unes 40.000 ha., abastant també els termes de Xert, Morella i Herbés. Aquí els propòsits de la Conselleria es van frustrar, però entre 1987-1989 a la Comunitat van protegir-se 8 espais naturals, i 4 més en el període 1990-2001, dels quals llevat de la serra d’Espadà la resta corresponia a aiguamolls i serres litorals. No obstant aquestes actuacions no es pot assegurar que la costa s’hagués salvaguardat, i com diu l’antropòloga Beatriz Santamaria “cabe la sospecha que el afan de multiplicación de espacios protegidos sea una compensación simbólica, más que real, al brutal proceso urbanitzador” (no ens volem estar de plantejar quines conclusions hauria tret el sempre lúcid i crític Cavanilles veient la situació avui degradada de moltes planes litorals que en el seu temps “causaban recreo”).
I tard o d’hora, al nord, el massís dels Ports havia d’ajudar a compensar en hectàrees de natura silvestre el desori urbanístic del litoral valencià. Superfície protegida o sense protegir, perquè hi ha raons endògenes per les quals es pot mirar d’entendre perquè els programes de conservació mediambiental no van aconseguir, en el suport rebut, una resposta similar en les tres circumscripcions autonòmiques desplegades als peus del Tossal del Rei. Una d’elles és la distribució de la propietat que, al sud del riu de la Sénia, mostra un cadastre molt més fragmentat en la propietat (al igual que al Matarranya). El Parc s’establiria al final solament en quatre municipis, i dins d’estos bàsicament en unes finques públiques que representen el 21% de la superfície municipal a la Pobla de Benifassà, 23% a Vallibona, 9% a Rossell i el 4% a Castell de Cabres. Una altra de les raons era la diferència en l’estructura socioeconòmica i del poblament, i el canvi social i de mentalitats que havia comportat en temps recents la industrialització i terciarització de la economia en localitats de les Terres de l’Ebre com Tortosa, però també la Sénia o Roquetes, o Horta de Sant Joan per uns altres motius.
En contraposició, al sud es feia evident que la població envellida que encara hi residia tenia una base econòmica i mental lligada a l’aprofitament dels recursos naturals. En la memòria d’aquell model d’assentament, per als seus descendents sons iaios no eren “caçadors furtius que extingien la fauna” o “pastors que desertitzaven la muntanya”. I veient com des d’un ecologisme urbà malentès se’ls estigmatitzava, els recels es magnificarien en un marc polític que no generava confiança. Segons la Veu de l’Ebre (3/6/2005): “una trentena de veïns de la Sénia propietaris a la zona valenciana dels Ports ha encetat una campanya de signatures per demanar explicacions a la Generalitat Valenciana sobre el Pla d’ordenació dels recursos naturals (PORN) de la Tinença de Benifassà” (curiosament a la Sénia la majoria de l’opinió publica s’havia manifestat favorable al Parc en el sector català, aprofitant allí el predomini de la propietat pública i la inferioritat dels pocs grans propietaris privats).
Quan l’any 2004 la Conselleria de Territori i Habitatge va iniciar el procediment per a l’elaboració i tramitació del PORN de la Tinença, mirava d’incloure 25.814 ha, gairebé la totalitat dels municipi de la Pobla de Benifassà i una part de Castell de Cabres, Vallibona i Rossell. L’ajuntament de la Pobla es posicionava en sintonia amb la voluntat de la Conselleria, mentrestant els altres tres consistoris, tot i exposar que estaven d’acord amb les polítiques de parcs naturals, segons una nota de l’agència EFE (15/4/2004), feien públic el seu neguit: “se oponen a la declaración de parque natural si la Generalitat <<no garantiza las inversiones reales a los municipios afectados por la declaración>>”. En la oposició hi havia altres veus com pot llegir-se en el comunicat del col·lectiu Avinsilona emès el juny de 2005: “Considerem que el programa econòmic i financer del PORN deuria considerar tots estos problemes i carències com a prioritaris i urgents dotant-los d’una major inversió econòmica, en compte de propiciar la creació de nou sòl urbà” ( i és que el conseller del ram havia explicat a les corts valencianes que els parcs naturals podien acollir, fins i tot, camps de golf). Un any més tard el Govern Valencià instituïa el nou Parc Natural amb una àrea de protecció que englobava un grup de 9 monts públics, sovint desconnectats entre ells, la finca particular del Mas del Peraire, algunes finques privades enclavades al Mont públic de les Ombries de Benifassà i els terrenys pertanyents al Monestir. En total 4.965 ha establertes com a enclavaments protegits de primer nivell, mentre la resta del perímetre original es difuminava i passava a ser considerat Àrea d’influència.
El camí després no ha estat gens fàcil ni coherent, i algunes de les qüestions que enfosquien tot el procediment de tramitació de la declaració van tornar a reaparèixer (els projectes urbanístics, la manca de mitjans, etc). L’any 2008 l’ajuntament de la Pobla de Benifassà pretenia promoure 13 PAI’s amb una projecció immobiliària que buscava declarar com a sol urbanitzable més de 40 ha. Davant d’aquesta operació, des del principi, l’Associació per a la Recuperació de la Tinença va posicionar-se clarament i disposada a tombar aquell disbarat. Aquell mateix any esclatava la bombolla immobiliària i el 2010 el preu de la vivenda i del sòl tocarien fons. Amb tot, per aturar l’especulació, l’any 2011 l’entitat cultural de la Tinença, al costat del Centre Excursionista de Castelló, el Grup Roncadell o la Fundació Enrique Montoliu van haver de promoure el “Manifest per a la conservació paisatgística de la Tinença de Benifassà”, per així aconseguir anul·lar el PGOU de la Pobla que pretenia donar cobertura a futures promocions immobiliàries.
La manca de mitjans del Parc ha estat una constant, una feblesa que hauria de ser només conjuntural. Encara que diríem que pel temps que dura va camí de fer-se permanent, hem de valorar que allò que de veres ha esdevingut estructural, tot i el caràcter casolà del Parc, és la ordenació que ha significat la protecció de la natura a la Tinença. És l’única planificació territorial de caràcter sectorial en favor de la contrada i gràcies a la qual ha rebut dels estaments administratius del ram una discriminació positiva (inversions, promoció, formació, ocupació, etc.). Fora bo que d’altres estaments atenguessen l’especial situació de la contornada i dels seus habitants, i apliquessen, respectant aquella protecció, una discriminació positiva també des d’altres i per a d’altres sectors.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
