Afortunadament, cada vegada s’està normalitzant més el fet que la salut mental no fa referència només a aquells quadres clínics que et venen a la ment quan et parlen de persones ingressades al Pere Mata o a aquells “bojos” que apareixien als tebeos caricaturitzats amb un embut al cap i afirmant que són Napoleó.
Les malalties mentals són molt diverses i molt més comunes del que ens pensàvem -o volíem pensar-, però el fet que ara se’n parli més no evita que segueixin comportant l’estigmatització de les persones que les pateixen, independentment de què es tracti d’un brot psicòtic agut o d’un episodi depressiu lleu. Si la closca no et funciona bé, et miren diferent, et tracten entre precaució i desdeny i, en conseqüència, es malfien del que dius i del que fas.
Molt sovint, els mateixos familiars i amics pretenen restar importància a com et sents, en part per animar-te, però sobretot per intentar amagar sota la catifa comunitària qualsevol indici d’anormalitat. Per a algú que pateix ansietat o depressió, “no t’obsessionis” o “no deixis que t’afecti tant” són consells tan útils com provar d’apagar el foc tirant-li gasolina. Només un mateix sap què viu dins del seu cap. Potser no ho pot descriure o no entén perquè li passa, però cap altra persona té les claus d’accés al seu cervell com per poder opinar a la lleugera i frivolitzar sobre l’abast real del patiment.
Per a algú que pateix ansietat o depressió, “no t’obsessionis” és un consell tan útil com provar d’apagar el foc tirant-li gasolina
Esta desconfiança -per no dir terror- del que et dirà la gent quan els expliques que no estàs bé, que estàs angoixat, esgotat, malhumorat o sense ganes de fer res, s’incrementa encara més quan el teu interlocutor és de l’entorn laboral. Perquè quina fiabilitat tens tu per demanar la baixa no perquè t’has fet un esquinç al peu, sinó perquè t’agafa taquicàrdia cada vegada que t’aproximes al lloc de treball? Quin dret tens tu a parar màquines en lloc d’aguantar i seguir complint com fa tothom? Preferir sentir-te bé a casa que viure un infern a la feina és propi d’egoistes i de covards. O almenys això es el que es podia deduir abans de què personatges reconeguts sobre els que ningú té dubtes respecte a la seua motivació, entrega i capacitat de treball comencessin a donar la cara públicament admetent que no poden més i que necessiten un “Kit Kat” per recuperar-se i poder rendir millor.
Ho van fer les esportistes Simone Biles i Ashleigh Barty, i un dels últims testimonis coneguts i lloats ha sigut el d’Andreu Buenafuente, que ha aturat tota la seua atapeïda agenda per recuperar-se del que sembla un cas flagrant de burnout. Gràcies a la credibilitat que s’ha guanyat al llarg de la seua carrera, ningú acusa a l’humorista de fer comèdia quan explica honestament un problema seriós que li afecta tant que no li permet continuar fent allò que més li agrada fer.
Malauradament, no tots som Buenafuente. No tothom té la seua reputació, el seu carisma i el seu benestar econòmic com per presentar-se davant del seu cap i dir-li que necessita absentar-se un temps indefinit de la feina sense que este agosarament comporti conseqüències a mitjà o llarg termini en la seua estabilitat laboral.
Al marge dels famosos, es fàcil d’entendre la situació si el treballador que plega per estrès o esgotament és un mestre, un controlador aeri o un maquinista de Rodalies, però costa imaginar el mateix grau de comprensió si qui sol·licita la baixa és un pastisser o una bibliotecària. Si no tens motius “objectius” per estar cremat, no ets un malalt, el que ets és un dropo, un figa blana, un aprofitat del sistema, un traïdor.
Caldria fer un estudi per determinar si els casos de burnout es multipliquen perquè actualment tenim més pressió en tots els àmbits de la nostra vida o perquè un excés de protecció ens ha fet més tous davant les adversitats.
També es mereix una explicació ben fonamentada l’exercici d’autopiromania que fa que ens queixem de l’olor a socarrat mentre portem contínuament un encenedor encès a la mà. Un contrasentit com el que expressava Niles a la mítica sèrie Frasier: “Ahir vaig seure a meditar per reduir l’estrès i vaig acabar fent una llista de coses que m’estressen sobre la meditació”.
Víctor Porres
Periodista
