El 2026 arranca amb notícies tràgiques, deixant de banda figures com Trump o Putin: foc devastador a Suïssa, una tragèdia greu a Andalusia per un descarrilament ferroviari, i poc després, sortosament en menys intensitat, es replica a Catalunya, així com una aturada de «Rodalies» a la zona metropolitana de Barcelona i a tot el servei.
Vull centrar-me en la problemàtica de “Rodalies”, però des de la perspectiva d’un ciutadà de les Terres de l’Ebre, on la realitat és ben diferent. Al llarg de la meva vida laboral, com la majoria del meu entorn, he hagut de dependre del vehicle privat per desplaçar-me a la feina, generant un cost econòmic i un risc personal d’accident.
Els telenotícies es bloquegen amb el monotema de l’aturada de Rodalies, més de quatre-cents mil usuaris en fan ús cada jornada. S’ensorra el món. La consellera i fins i tot el mateix president, tenen mal de queixals pel caos amb el transport ferroviari, fins i tot per adobar-ho més encara, es va arribar a tallar l’autopista AP-7 (insòlit, però la seguretat sempre ha de prioritzar les decisions de qui en té la responsabilitat). No es parla d’altra cosa. El col·lapse a Barcelona és d’una magnitud inaudita. Així doncs, si el problema es produeix allà, tots els catalans vivim aquest malson quan seguim les notícies.
Però jo em pregunto: des d’on s’estableixen els recursos i les estratègies de país? Es plantegen mai que, des d’Hospitalet de l’Infant fins al poble d’Alcanar, passant per l’interior de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i arribant fins a la Pobla de Massaluca, els ciutadans, iguals teòricament en drets i en impostos a pagar, no tinguin mai un servei semblant al de Rodalies? Quan dic «mai», és literalment mai.
A Terres de l’Ebre la comunicació entre poblacions és insuficient i ineficaç, cosa que dificulta la mobilitat diària dels seus habitants. Valoro molt la capacitat empresarial i sentit de territori d’una empresa privada: L’HIFE, que ofereix un servei molt important, però cal reconèixer que no es prou per cobrir les necessitats reals del territori.
Quina és la despesa total i el risc d’accident d’un treballador de les Terres de l’Ebre al llarg de la seva vida laboral, sense comptar la contaminació causada pel transport privat?
El que sí que tenim a les nostres comarques, són restriccions de velocitat i un deteriorament evident de la qualitat del servei viari, especialment des que les autopistes es van fer gratuïtes. Cada dia augmenten els problemes d’inestabilitat a la conducció, per manca de manteniment a l’AP-7, i finalment les autoritats es limiten a aplicar radars i reduccions de velocitat en sentit sud, i així, els que manen, ja donen per solucionat el problema dels accidents, i l’elevat trànsit de camions, sense abordar les causes profundes del problema.
Patim des de fa molts anys carreteres mal conservades, que resulten vergonyoses, amb carrils únics i un estat de l’asfalt propi d’un país del Tercer Món. Un exemple clar és el tram deplorable de l’N-340 entre Amposta i la Ràpita on la densitat de trànsit és molt elevada. Fins quan haurem d’acceptar aquesta situació?
La culpa? Mai és de ningú, com ja és costum. O sempre és de l’altre. Suposo els Ajuntaments diran no és competència seva, ni tenen capacitat econòmica, els consells comarcals faran el mateix, i la Diputació igual. La Generalitat desviarà vers Ministeri de Foment a Madrid, i aquests a Brussel·les… i així, les Terres de l’Ebre mai es converteixen en una prioritat per a les inversions que realment modernitzin la xarxa de comunicacions. La realitat és que paguem molts impostos, igual que la resta, però amb una sensació que rebem menys en qualitat i serveis.
L’exemplaritat de resistir en silenci i acceptar la precarietat a les nostres terres és preocupant. Per dignitat i orgull, demanem que qui ens representa lluiti per revertir aquesta situació i garantir una veritable igualtat de condicions dels diferents territoris.
Cal exigir més a qui pot actuar, perquè encara som a temps. La dita «qui dia passa any empeny» ens adverteix que no hem de deixar per a demà el que podem resoldre avui. Les Terres de l’Ebre, la nostra gent, ens mereixem unes comunicacions dignes i iguals a les del nord. És hora de deixar de conformar-nos i exigir un futur on els drets siguin una realitat, no una promesa.
Ernesto Cid
Professional Financer/Mestre
