“It’s the final countdown”, cantava Joey Tempest, el líder d’Europe. Era el 1986, ara fa quaranta anys, recordava l’estrella de la ràdio que havia sobreviscut al vídeo. En sentir les paraules “Europa” i “compte enrere final” podem pensar que més que una cançó és una profecia, en aquest temps dels Trumps, Putins, Jimpings, Netanyahus i els neofranquistes rampants, amb tots els feixismes possibles que truquen a la porta del món i, especialment, del Vell Continent. Primer error: Europa no és un continent ni vell ni nou, és una península penjada al nord del continent asiàtic.
Una península certament problemàtica, que ha donat molta guerra, tant en sentit figurat com literal, perquè els cants guerrers de la Ilíada i l’Odissea son als orígens de la seua cultura i de la gran literatura occidental, des d’Èsquil a Joyce. De fet, Europa és una invenció seua, la filla d’una societat esclavista i patriarcal capaç de pensar les primeres idees de dignitat, igualtat davant la llei i llibertat d’expressió, com recordava Xenofont. Havien derrotat els perses i es volien definir per oposició al món asiàtic, excessiu i tirànic, si fa no fa com van esdevenir a la llarga els propis grecs, més enllà de les bones paraules i les ficcions morals.
La il·lusió òptica de la pròpia superioritat moral dels europeus ha travessat segles i ha propiciat les pitjors aberracions un cop i un altre. En el seu nom han exterminat races, han espoliat riqueses -com els espanyols segueixen fent amb els catalans-, han destruït nacions i han silenciat llengües arreu del planeta, especialment en els darrers cinc-cents anys. Igual que Joey Tempest, els vells amos del món es pregunten ara si les coses tornaran a ser iguals: “Will things ever be the same again?”. La resposta no es pot fer esperar: no, mai més, perquè s’han obert de bat a bat les portes de la irrellevància. No ha estat de cop i volta, perquè ha sigut cosa d’una centúria, amb una inquietant coincidència amb la profecia d’ Oswald Spengler sobre els Cèsars del segle XXI.
La decadència europea comença l’estiu de 1914 amb el milhòmens del kàiser Guillem, i sobretot, la primavera de 1917, quan Woodrow Wilson trenca la neutralitat i ajuda els aliats a guanyar la Gran Guerra. Després segueixen la pau de Versalles, amb les condicions imposades pels francesos a una Alemanya ensorrada i empesa cap a l’ascensió de Hitler i a una guerra encara més gran que ha de tornar a guanyar l’amic americà, amb l’ajut inestimable de l’oncle Stalin i, després d’uns quantes desenes de milions de cadàvers més, el Pla Marshall reconstrueix la terra devastada i amb els anys permet les socialdemocràcies per la bonança econòmica i la por que fa Moscou. Fins que Thatcher i Reagan restableixen el capitalisme depredador, quan l’os rus ja sembla de peluix i els sindicats fan més llàstima que por, de manera que la festa s’ha acabat i, l’esperit del temps es transfigura en un pallasso ianqui carregat de mala folla, que ara posa aranzels i ara els treu, ara segresta un dictador com ell, ara ens fa recordar que Nuuk és la capital de Groenlàndia, que els danesos en diuen Gothab i no hem de confondre amb Gotham, la ciutat del cavaller fosc, obscur com els pecats que ha acumulat la vella Europa.
Europa hauria pogut ser alguna cosa més que una ocasió malaguanyada per una colla de miserables buròcrates. No ho ha pogut ser per culpa dels Estats, “els més freds dels monstres”, com deia Nietzsche, els estats-nació sorgits el 1648 a la Pau de Westfàlia i consagrats dos-cents després, a les revolucions del 1848, amb algunes nacions com França i Espanya fetes estats i encantades d’haver-se conegut a si mateixes, amb les seues llengües dominants, els seus mites fundacionals i els aparells coercitius, mentre d’altres segueixen amb el neguit de no poder arribar a ser de les que tallen el bacallà i manen de debò.
Cap a finals del segle XX, encara semblava possible una Europa de les persones i les nacions, en la mesura que els estats havien de cedir les competències a la Unió. Va ser un miratge: els monstres més freds van decidir que, en lloc de l’esperada gran pàtria de les llibertats i els drets humans, calia un hòlding d’estats, una immensa societat de cartera i de carteristes, de mercaders, xantatgistes, pinxos de taverna i lladregots de camí ral que deliberadament ignoren que el compte enrere ha començat. Tant debò l’aturi la bona gent més jove, contra tots els nostres pronòstics.
Xavier Vega Castellví
