Tothom coneix la cançó American Pie, un himne que ha eclipsat tant la resta de la discografia de Don McLean que sembla que sigui un artista one hit wonder. La cançó publicada l’any 1972 parla del “dia que la música va morir”, però no deu estar tant acabada la música quan l’autor segueix emportant-se pels drets una porció del pastís equivalent a mig milió de dòlars anuals.
En canvi, no és tan famós ni rendible el tema Empty chairs, una balada folk admirada pels fans i elogiada pels crítics com una de les seves creacions més madures i introspectives. La melodia suau i melancòlica d’esta cançó endolceix només en part l’amargor d’una lletra esfereïdora que parla de solitud i pèrdua: “El matí ve i se’n va sense cap penediment, el vespre porta records que no puc oblidar / Habitacions buides que ressonen mentre pujo l’escala, i roba buida que penja i cau sobre cadires buides”.
Els records són capritxosos i sovint es projecten a la nostra pantalla mental sense crèdits ni data de filmació, el que fa més difícil rememorar el context d’aquella experiència que reviure les emocions que evoca. Hi ha sensacions que es mantenen intactes, com si s’haguessin guardat impecables en una càpsula del temps i, a l’obrir-la, viatgessis directament al moment que les vas viure. Algunes són profundes, com l’experiència de rebre un trofeu esportiu o de veure al teu fill acabat de néixer, però d’altres són aparentment més senzilles, tot i que amaguen vivències carregades de sentiments.
Els records són capritxosos i sovint es projecten a la nostra pantalla mental sense crèdits ni data de filmació
La meua màquina del temps preferida en este sentit és la xemeneia de la casa del poble perquè representa literalment l’expressió “llar de foc”, ja que fa llar familiar al crear un ambient especial que manté viva la flama de moltes persones que s’han escalfat allí durant vàries generacions.
M’aproximo al foc i s’aviven uns records d’infància aptes per a tots els sentits. Veig les mans del meu pare col·locant meticulosament la llenya. Escolto l’espetec de les espurnes mentre mon tio m’ensenya a pintar amb aquarel·les. Oloro la pell de la mandarina que mon iaio ha llençat a les brases abans que comencem una partida de domino. Tasto el pa torrat amb vi i sucre que m’ha preparat ma iaia. Sento la calentor a les cames després de vindre corrents del carrer fugint del fred, com els gats sense amo que s’arraconen als portals quan es fa fosc a l’hivern.
M’aproximo al foc i s’aviven uns records d’infància aptes per a tots els sentits
Ma iaia, mon iaio, mon tio i mon pare han anat deixant les seves cadires buides, però tots ells segueixen presents quan encenc el misto, quan atio el foc, quan poso les graelles, quan m’escalfo les mans. Estan i no estan, com el so de les ones que el cargol de mar de la lleixa de la xemeneia guarda dins seu per a qui posi l’orella i el vulgui sentir.
Ara, si hi ha un DeLorean més ràpid que la xemeneia per fer-me regressar al futur és un plat d’arròs, col i fesols. Cada cullerada d’arròs fumejant i cada mos de pesteta és un flashback a llargs dinars en família, a la tele a tot volum a l’hora del temps, a anècdotes que provoquen rialles, als efectes dels vi amb sifó entre els menors de la casa…
Cada cullerada d’arròs fumejant i cada mos de pesteta és un flashback a llargs dinars en família
Llàstima que ma mare només prepari el meu souvenir preferit del Delta a l’hivern. Estem massa sotmesos a l’estacionalitat! A veure si algun emprenedor motivat munta ja una botiga que no discrimini els productes segons faci fred o calor. Com si fos una pel·lícula de Pixar, els Ferrero Rocher farien manetes amb el gaspatxo, els torrons se n’anirien de festa amb l’orxata, els polvorons s’aliarien amb els panettones per jugar una timba contra la sangria i els gelats, i el tortell de Reis viuria una història d’amor impossible amb la coca de Sant Joan. I, des del mostrador, el pastís americà mostraria un somriure complaent per la seua qualitat de perenne.
Víctor Porres
Periodista
