Quan vaig escriure sobre la menopausa i les seves implicacions al juny de 2025, la meva intenció era reflexionar sobre un moment de canvi, de transició i d’autocura. Parlava de les etapes que moltes dones vivim entre els 45 i els 55 anys, quan els cicles hormonals es transformen, i el cos, el cor i la ment passen per un procés que pot resultar desconcertant, però també alliberador. Però, en aquell moment, no era del tot conscient de la profunditat d’aquest canvi ni de les conseqüències que tindria per a mi. De fet, la vida, amb la seva impermanència, va fer que aquest moment de reflexió es convertís en una vivència real, amb una lliçó que, en el fons, m’ha sacsejat completament.
No vaig saber veure en aquell moment que no era un simple “canvi hormonal”. El voler-ho controlar tot, no voler sentir-me vulnerable, el neguit i inclús, l’estrès no eren només el reflex del pas de la menopausa. He passat per una etapa de desconnexió amb el cos i la ment, en un estat de desconcert, intentant trobar un equilibri entre el que estava sentint i la imatge que volia continuar donant.
Hi ha hagut patiment i temor, molta temor. I la gran sort, casualitat, encert… va arribar quan, després de molts mesos de malestar per pèrdua de força muscular al tronc superior, molta fatiga, em van diagnosticar Dermatomiositis, una malaltia autoimmunitària que afecta els músculs i la pell. Això va fer que tot el que jo pensava que era menopausa es convertís en un símptoma d’una malaltia més complexa, que requeriria una atenció immediata i un canvi d’estratègia personal.
Però la clau per entendre el que realment passava amb el meu cos no va arribar en una consulta mèdica, sinó en una classe de ioga a l’aire lliure, on una companya iogui, que és doctora, em va dir: -“Isa, ¿qué te pasa? – “No lo sé, Cristina, estoy muy perdida”. Gràcies a la seva mirada professional i humana, vaig començar a adonar-me que havia estat massa centrada en el que la societat considera un “canvi normal” en la vida de les dones. Vaig comprendre que tot allò que estava vivint tenia una raó més profunda que simplement un “canvi hormonal”, el meu cos m’estava alertant de que realment havia de parar, baixar el cortisol.
Ella, la Dra. Arenas, a la que li estic i estaré eternament agraïda, em va pautar proves mèdiques, accelerant un procés de diagnòstic que potser hauria trigat molt més sense aquest enfocament tan humà i atent, i descentralitzat de la simptomatologia de la menopausa.
Aquest diagnòstic, tot i ser dur, ha estat un despertar: m’ha ensenyat que les nostres experiències físiques i emocionals són tot menys lineals. Ara sé que els processos de la vida no són només canvis de temporada, sinó processos profunds, plens d’ensenyaments, amb la capacitat de transformar-nos si els abordem amb la mirada i l’atenció adequades.
La menopausa és, sense dubte, un moment de vulnerabilitat i per això, no es pot anar contracorrent. A mesura que em recupero, aprenc a escoltar més el meu cos i a no esperar que les coses siguin perfectes. Soc més conscient de la importància de parar i deixar-me cuidar i sobretot estimar.
I avui ho escric amb una peça més al trencaclosques que llavors no tenia. Fa pocs dies (el 27 de novembre de 2025) una notícia d’actualitat a 3CatInfo posava paraules científiques al que jo he intuït a la pell i als músculs: l’estrès sostingut no és només un estat emocional, és un agent capaç d’encendre o desregular el sistema immunitari en persones predisposades. Els especialistes expliquen que el cortisol i l’estrès emocional poden actuar com a desencadenants d’episodis inflamatoris i de resposta autoimmune, no com a causa única, però sí com a guspira real que pot fer aflorar malalties latents.
Llegir-ho va ser com veure escrit en un titular allò que el meu cos ja m’havia cridat: que no podia continuar vivint en tensió normalitzada, que el “ja passarà” no era una estratègia, que el cos no separa el que sentim del que som. I que, en moments com la menopausa, quan tot és més sensible, l’estrès pot fer-nos encara més vulnerables a processos que no esperàvem.
Per això, si alguna cosa m’enduc d’aquest viatge inesperat és la certesa que cuidar-nos no és un luxe ni una moda, sinó una responsabilitat vital. Parar no és rendir-se. Escoltar-se no és egoisme. I acceptar ajuda no és feblesa: és intel·ligència emocional i també salut.
Ara camino més lenta, sí. Però també més present. I quan torno a sentir la urgència d’abans, em repeteixo una frase simple que m’ha salvat: baixar el cortisol és també baixar el soroll del món per poder sentir de veritat què necessito.
Escric aquest article perquè el teu cos no hagi de trencar-se per fer-te parar.
