Hi ha camins que fan voltes completes. Després d’anys voltant pel món, aquesta vegada torno a aterrar en un nom que tots tenim encara molt present: Qatar. El país del Mundial 2022. L’aparador global, el focus mediàtic, l’escenari perfecte perquè el món opinés… sovint sense haver-hi posat mai un peu.
Quan Qatar va organitzar el Mundial, ens va arribar una allau d’informació: opinions, reportatges, filtracions, denúncies… Hi havia de tot, però el que més soroll va fer —com sempre— va ser la part negativa. I aquí és on vull parar avui. Perquè el soroll no sempre és la veritat, i la informació no sempre és… informació.
La realitat es pot explicar de moltes maneres; el que importa és qui mou el focus
Per posar context: Qatar és un país minúscul en territori i amb una dada que sorprèn a qualsevol que no el conegui: els qatarís només representen el 10% de la població. La resta som tots estrangers que han vingut a construir el país, aportar coneixement, donar serveis i accelerar el desenvolupament.
Tradicionalment era un poble de pescadors, dedicat principalment a la recol·lecció de perles. Tot va canviar amb el descobriment de la seva enorme bossa de gas —compartida amb Iran— i a partir d’aquí la història del país es va transformar per sempre. Les generacions més grans encara recorden el desert nu, sense carreteres, sense alfombres de llum. I ara viuen envoltats de rascacels, autopistes de sis carrils, centres comercials gegants i una ciutat que sembla treta d’una simulació futurista.
Enmig d’aquest procés, arriba el Mundial: un punt d’inflexió, un abans i un després. L’esdeveniment va servir perquè el país accelerés projectes, finalitzés infraestructures i completés una transformació que, agradi o no, és d’un nivell que pocs països poden assumir. I tot això concentrat, pràcticament, en una sola ciutat.
El problema no és el país; són els relats que ens venen fet a mida
I aquí tornem al soroll: la poca llibertat de les dones, el masclisme, les condicions laborals inhumanes… És curiós com la informació “interessada?” sempre troba el seu camí. I és encara més curiós com tots caiem en la trampa del relat únic.
No dic que tot sigui perfecte. Però sí que puc dir que la realitat és molt més complexa del que ens expliquen. Que cadascú veu el que vol veure. I que els que mouen les peces —governs, polítiques, sistemes de comunicació— saben perfectament com dirigir el nostre pensament, com modular l’opinió pública i com transformar una percepció col·lectiva.
Avui ho deixaré aquí, perquè toca ser breu. Però aquest és només el principi. Em queden molts temes per obrir: el paper de la dona, la veritat dels treballadors, la convivència entre cultures, la seguretat, la modernitat i les contradiccions.
Així que, mentrestant, fes-me un favor: desconfia del que veus per la tele i reds socials i també sigues crític amb el que et conten. Perquè moltes vegades, les coses no són el que semblen.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
