La DANA del 29 d’octubre de 2024 va arrasar València amb una violència que encara ressona. Els balanços oficials xifren 229 morts i no es descarta que el recompte final arribi a 234. Malgrat l’envergadura humana d’aquell desastre, un any després la única conseqüència política ha estat la dimissió de Carlos Mazón, presentada el 3 de novembre de 2025 com un gest solemne de responsabilitat. Però un gest no és una sentència. I aquesta és la qüestió que ja no es pot ignorar: per què un ciutadà que comet una negligència mortal pot acabar ràpidament davant un jutge i entrar a presó, mentre un president autonòmic amb centenars de víctimes al darrere encara no ha afrontat cap responsabilitat penal directa?
És més ràpid condemnar un Fiscal per filtracions que un president amb 229 morts.
Això, en qualsevol democràcia madura, no és una dada: és un senyal d’emergència institucional.
Com pot un delicte presumpte de revelació de secrets generar una resposta immediata, mentre una emergència amb 229 morts continua sense resolució penal clara? El contrast, per qui el miri de fora, és dolorosament clar. El Tribunal Suprem ha estat capaç de destituir i condemnar el Fiscal General de l’Estat en temps rècord, en un país on la lentitud judicial és gairebé marca identitària. Mentre el procés contra García Ortiz ha avançat amb una rapidesa fulminant. En canvi, la causa que investiga la gestió de la DANA manté un ritme burocràtic, espès, gairebé immòbil. La mateixa justícia que va actuar com un llamp en un cas, es mou com una ombra lenta en l’altre. La pregunta, doncs, no és tècnica, és moral: com pot un delicte presumpte de revelació de secrets generar una resposta immediata, mentre una emergència amb 229 morts continua sense resolució penal clara?
Si Mazón sabia, és greu. Si no sabia, encara és pitjor.
Mazón ha construït la seva defensa sobre tres idees: que no disposava de prou informació, que els errors van ser humans i sense mala fe, i que la dimissió equival a assumir responsabilitat. Però el relat trontolla quan es posa en context. Les alertes d’AEMET i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer advertien del risc amb hores d’antelació; si la informació existia, el desconeixement ja no és coartada, pot convertir-se en element d’imputació per omissió del deure de previsió. La distinció entre pluges i cabals pot servir davant càmera, però rarament convenç un jutge. I la dimissió, lluny de clausurar res, només tanca un capítol polític. La responsabilitat institucional pot dimitir; la penal no.
El que ha canviat el ritme del cas no ha estat la política, sinó la instrucció judicial. La jutgessa ha sol·licitat les gravacions íntegres de les compareixences de Mazón al Congrés i a les Corts; ha requerit factures i registre del restaurant on va dinar el dia crític; ha citat escoltes i xofer; i ha incorporat al sumari un fet explosiu: la confessió de la seva mà dreta admetent que va esborrar missatges de WhatsApp del 29-O. Quan una instrucció comença a reconstruir itineraris, converses i proves eliminades, ja no investiga la pluja: investiga la cadena de decisions.
La celeritat amb un Fiscal i la lentitud davant 229 morts mostren una justícia amb dues velocitats.
I aquí hi ha el nucli real del debat. No és només el futur judicial de Mazón el que està en joc, sinó la credibilitat d’un sistema que es proclama igual per a tothom. Avui, qualsevol conductor pot ser condemnat per homicidi imprudent amb una sola víctima, mentre un governant, presumptament vinculat a una gestió que acaba amb 229 morts, pot continuar responent amb comunicats i estratègia política. I al mateix temps, un Fiscal General cau com un llamp per un cas discutible, mentre la causa de la DANA avança gota a gota, sense pressa i sense pena. Si la justícia s’accelera quan li convé i s’alenteix quan el poder és més pesat, el problema ja no és la tempesta —és la balança. És feridor veure un ciutadà pagar per negligència i un Fiscal fulminat en setmanes, mentre una tragèdia amb 229 morts encara espera resposta. Si això no ens incomoda, no tenim justícia —tenim rang.
La DANA va ser climàtica. La dimissió de Mazón, política. El que encara no ha arribat és justícia. Si la causa Mazón es tanca sense resposta penal clara, el país haurà dictat una sentència sense judici: la llei cau sobre el conductor i sobre l’adversari polític, però es conté quan es tracta d’un president. I quan la balança penal pesa segons el càrrec i no segons les víctimes, la igualtat davant la llei es converteix en retòrica.
Quantes morts fan falta perquè pesi igual per tothom?
