Aquest 20 de novembre els més antics commemoren els 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco al seu llit i després d’una llarga agonia que venia apostrofada cada nit per allò que en deien “el parte médico habitual”. Era el principi del final d’un període fosc de la història espanyola, perquè mig segle d’autocràcia va costar d’extingir tant políticament com social. Es van haver de superar moltes amenaces navegant per un període ple d’anhels dels que volien opinar sense rebre clatellades i no pas morir després d’un “hàbil interrogatori”, pactes entre les dues trinxeres, el pas del Sindicat Vertical obligat a la sexualitat horitzontal i amb qui volguessis, inquietuds per com rehabilitar un braç esgotat muscularment de tanta salutació feixista i una remor de sabres per part d’un exèrcit que només sabia guanyar guerres civils que van condicionar el naixement de la democràcia. Una part significativa dels joves actuals veuen aquell episodi com una història dels iaios i no rebutgen la tornada a un govern autoritari perquè les xarxes socials són l’actual munició de l’extrema dreta. Ajudats, és clar, pels errors encadenats de l’establishment que magnifica els errors del sistema i és absolutament incapaç de transmetre il·lusió en el present i esperança en el futur.
Des d’ebredigital.cat hem parlat amb quatre ebrencs que poden ajudar a rememorar aquell trànsit del No-Do a ‘La Bruja Avería’ perquè el van viure en diferents condicions i estrats socials: Joan Sabaté, professor d’Història i exalcalde de Tortosa, exsenador i exsubdelegat del govern a la província de Tarragona; Antonio Faura, advocat i candidat a una sèrie de Netflix pels seus lligams polítics dins de la UCD en un període clau per construir el nou ordre; Josep Baubí, periodista de soca-rel i que llavors només pensava a fer-se arquitecte, i Francesc Sancho, rapitenc que va acabar liderant l’Ampolla en el moment de la seva segregació del Perelló i que era llavors un membre destacat del PSUC.
Antonio Faura: “Alguns dels meus nets més formats, i nets dels meus amics, estan disposats a votar Vox. No perquè vulguin dictadura, sinó perquè estan cansats que ningú es preocupi de l’habitatge, de la seguretat ciutadana ni dels okupes”
“El novembre del 1975 jo tenia 30 i estava a Tortosa, en el meu despatx professional, amb tres crios en nòmina”, explica Antonio Faura per allò de posar-hi context. Sobre aquell període previ a l’anunci-obituari d’Arias Navarro per televisió, “era evident que Franco s’estava morint però el feien aguantar perquè hi havia interessos per guanyar temps de cara a garantir el procés de transició. Al capdavall, després de la seva mort hi hauria gent que hi perdria molt”. La figura de cap de l’Estat estava designada pel mateix Franco des del 1969: el rei Juan Carlos I. Ara bé, la pregunta que buscava resposta entre la sala de màquines del règim era “com es desenvoluparia el traspàs? I aquí hi van intervenir molts factors”.
Segons relata Faura, “el primer va ser l’aprovació a les Corts de la llei de Reforma Política gràcies a la qual els procuradors van decidir fer-se el harakiri”. Votada el novembre del 1976 a la cambra amb el suport del 81% de representants, va ser refrendada el desembre en referèndum aconseguint el 94% dels vots favorables. Era l’última Llei Fonamental hereva del franquisme i marcava el pas cap a la creació d’una Constitució democràtica.
“El segon punt -continua Faura- era el repte de qui seria el nou president del govern. Hi havia molts noms, però de sobte Torcuato Fernández Miranda (president de les Corts i del Consell Reial entre 1975 i 1977) va posar sobre la taula a Juan Carlos tres noms: José María de Areilza, Manuel Fraga i la sorpresa d’Adolfo Suárez. Una figura que estava allunyada llavors de la primera línia i que va ser introduït per la seva relació amb el rei i perquè Torcuato pensava que era un moderat. I a partir del seu nomenament comença a dissenyar un procés que exigia, per guanyar credibilitat, la legalització del Partit Comunista”, aprovada finalment l’abril de 1977 en plena Setmana Santa per agafar els irreductibles amb el pas canviat i no el de l’oca.
“Sí, probablement Tortosa era de dretes. Però cal tenir en compte que a la Guerra Civil es va matar molta gent. Entre ells, familiars meus. I els que els van matar no eren de dretes”
Els fets que apunta Faura ajuden a establir el macroescenari del moment. Però com es vivia a Tortosa tot aquest període de turbulències? “Aquí hi havia gent a l’oposició com Ferran Torres Bofill (un dels impulsors de la revista ‘La Zuda’ i vinculat a l’esquerra intel·lectual de la ciutat en l’entorn del Grup Gèminis), encara que no tenien pes específic. Sí, probablement Tortosa era de dretes. Però cal tenir en compte que a la Guerra Civil es va matar molta gent aquí. Entre ells, familiars meus. I els que els van matar no eren de dretes. El que havia passat havia generat, doncs, una situació complexa contra l’esquerra. En tot cas, en aquells moments la societat estava tranquil·la. L’oposició era mínima i no tenien cap ressò”.
Faura recorda com “jo tenia claríssim que anàvem cap a la democràcia, encara que certament hi havia el risc de la reacció de l’exèrcit. Ara bé, tal com s’anava filant tot, estava tranquil”. No és una opinió més, perquè el tortosí va acabar sent secretari general del Grup Parlamentari Centrista al Congrés dels diputats. I en aquest punt admet que “si les primeres eleccions les hagués guanyat el PSOE i no la UCD les coses s’haurien complicat més amb l’exèrcit. La presidència de Suárez i, després del 23-F, les eleccions convocades per Leopoldo Calvo-Sotelo van assegurar el trànsit cap a una democràcia consolidada”.
“La democràcia espanyola va funcionar amb Calvo-Sotelo, Felipe González i José María Aznar. I és quan arriba José Luis Rodríguez Zapatero que s’arma el cristo. Deixa el govern arruïnat i sense un duro i enceta el procés de la confrontació i polarització del país”
Eren els moments en els quals “UCD i PSOE es deien de tot al Parlament però podien pactar amb discreció els grans acords d’Estat. De fet, jo mateix vaig acordar amb Alfonso Guerra a l’Hotel Sheraton de Madrid la llei del referèndum”, detalla, abans d’entrar en la diagnosi de la democràcia mig segle després. I en aquest capítol, Faura no té cap pèl a la llengua, si és que mai n’ha tingut. “No hi ha ningú que en parli bé. La democràcia espanyola va funcionar amb Calvo-Sotelo, Felipe González i José María Aznar. I és quan arriba José Luis Rodríguez Zapatero que s’arma el cristo. Deixa el govern arruïnat i sense un duro i enceta el procés de la confrontació i polarització del país amb l’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica. Però per què hem de celebrar la mort de Franco 50 anys després? Deixem-lo enterrat. Per què no celebrem en canvi els 40 anys de la Constitució que és el que ha donat a Espanya la consolidació democràtica? Per què no parlem que a les escoles s’ensenyin la Constitució i l’Estatut?”.
Estirant el fil, Faura explica com “nosaltres des de la UCD vam pactar els socialistes el reconeixement de l’antiguitat, grau i sou dels que van estar a l’exèrcit republicà. Parlem per tant de concretar coses positives. De què em serveix començar a parlar de Franco si els que van viure la seva etapa radical des del 1939 ja estan tots morts?”. I a preguntes sobre l’impacte positiu de les fórmules dictatorials de govern entre els joves, tal com reflecteixen les enquestes d’opinió, Faura reconeix que “alguns dels meus nets més formats, i nets dels meus amics, estan disposats a votar Vox. No perquè vulguin dictadura, sinó perquè estan cansats que ningú es preocupi de l’habitatge, de la seguretat ciutadana ni dels okupes. I ara des del govern només es preocupen de Franco”.
“La sensació -continua Faura- és que aquí no hi ha ordre ni concert, amb un Pedro Sánchez que governa amb els vots dels independentistes i de Bildu. Aquesta sensació porta a votar a Vox perquè són vists com a antisistema. Mireu, un dels meus nets va elaborar un estudi sobre una futura llei electoral espanyola que els mateixos professors li van recomanar que registres com a propietat intel·lectual. La conclusió és molt simple. La massa vertebral del sistema polític s’ha de moure entre un bloc de centredreta i un de socialdemòcrata. I punt. Si no acabarem a bufetades de nou”. I qui ho diu va estar dins de l’equip negociador per al retorn de Josep Tarradellas a París, que no va deixar passar l’ocasió per donar-li una lliçó de veterania: “Vostè és molt jove. Deixi’m que li doni un consell: en política només disputi les batalles que sap que guanyarà”.
Josep Baubí: “Aquella nit vaig estar veient amb un company d’universitat a Barcelona el discurs d’Arias Navarro per la televisió i poc després vaig rebre una trucada de la meva mare perquè tornés quan aviat millor a Tortosa”
L’actual president del Col·legi de Periodistes de les Terres de l’Ebre, el tortosí Josep Baubí, estava als seus 22 anys intentant aclarir si li agradava la carrera d’arquitectura a Barcelona, per acabar decidint que no era per a ell. “Aquella nit del 20 de novembre vaig estar veient amb un company el discurs d’Arias Navarro per la televisió i poc després vaig rebre una trucada de la meva mare perquè tornés com més aviat millor a Tortosa”. Abans de fer-ho encara va tenir temps de veure ‘Objetivo Birmania’, la pel·lícula que es van treure de la mànega a TVE per omplir el temps mort de manera una mica random. I això que llavors la televisió era l’element referencial informatiu per a bona part d’una població que només tenia com a alternativa, en immediatesa, la ràdio. Les xarxes socials encara eren el barber i la pastissera.
“Jo venia d’un entorn conservador i no estava polititzat. Ha estat com més gran m’he anat fent que m’he fet d’esquerres curiosament. El meu pare era amic de Felipe Tallada (l’últim alcalde del franquisme) i la meva mare patia llavors perquè no estava segura de que després de la mort de Franco no vingués una guerra o una revolució”
“Jo venia d’un entorn conservador i no estava polititzat. Curiosament ha estat com més gran m’he anat fent que m’he fet d’esquerres. El meu pare era amic de Felipe Tallada (l’últim alcalde del franquisme), que per ser justos va portar el Parador, la Residència i el polígon Baix Ebre, encara que fos com a compensació perquè les químiques van anar a Tarragona. De fet, va ser el meu pare qui va dissenyar i decorar la seu de la UCD a Tortosa. I la meva mare patia llavors perquè no estava segura de que després de la mort de Franco no vingués una guerra o una revolució”, recorda. “La primera preocupació era saber què passaria a partir de llavors”.
Tot i el distanciament, la realitat de les tensions polítiques al carrer no es podia amagar en una capital com la Ciutat Comtal. “Estant a Barcelona havia viscut les manifestacions per la Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i, certament, a la universitat es vivien temps convulsos, amb els grisos a cavall i la Policia Armada repartint llenya a tort i dret. Jo feia tot el possible per apartar-me, però en una de les manifestacions em vaig haver de refugiar en uns grans magatzems per impedir que em badessin el cap a cops de porra. Un dels meus companys no va tenir tanta sort. Arribar a Barcelona d’un poble que estava a la llunyania l centre on passaven les coses va fer que anés canviant”.
L’ambient de Baubí a Tortosa girava al voltant del grup de joves “més aviat d’ordre” vinculat al Club Deportiu. “Hi érem perquè ens agradava fer esport, les actuacions musicals i les xiqüeles. No hi havia més, sabent que la gent d’esquerres era del Club Universitari”
L’ambient de Baubí a Tortosa girava al voltant del grup de joves “més aviat d’ordre” vinculat al Club Deportiu. “Hi érem perquè ens agradava fer esport, les actuacions musicals i les xiqüeles. No hi havia més, sabent que la gent d’esquerres era del Club Universitari. Sí que és cert -rememora amb rialles- que quan se’ns va ocórrer projectar al club ‘El acorazado Potemkim’ per ves a saber quina raó, perquè estava prohibida per la censura, ens van advertir que la pròxima vegada anàvem a presó”.
L’evolució de la societat tortosina un cop el règim es descomponia i naixia la democràcia “va costar molt. Tortosa era i, en certa forma, encara és de dretes. I no va començar a canviar fins a les eleccions municipals del 1979. T’he de reconèixer que jo vaig militar en un partit, el Centro Democrático y Social (CDS), portant els temes de premsa. Després vaig veure que no estava fet per això i ho vaig deixar. Però mentre hi era vaig viure el final de l’època d’UCD i vaig assistir a la reunió en la qual un dels cacics que ha tingut Tortosa i que va ser regidor pel Tercio Sindical, Vicent Lluesma, li etzibava crits a l’alcalde Vicent Beguer perquè no entenia la raó per la qual les actes dels plens i de les comissions també s’havien de redactar en català. Beguer havia estat hàbil, perquè tot i que les eleccions les va guanyar Victoriano Peralta per la UCD ell va aconseguir pactar amb el PSC i el PSUC per fer-se alcalde”.
Sobre el futur, Baubí admet sentir-se preocupat. “Alguna cosa no estem fent bé. I a la joventut aquesta que Creu que amb Franco es vivia millor, no aguantarien ni un mes perquè si parlaves, garrotada i a la presó. Et diré una cosa: jo els obligaria a fer la mili de nou, però amb la disciplina d’aquell temps. Ja veuries l’aviat que se’ls hi acaba la broma”, remata.
Francesc Sancho: “El meu pare era militant del PSUC, i no sabia que jo també ho era fins que vam coincidir en una reunió clandestina i em va preguntar: tu què hi fas aquí?”
L’alcalde que va liderar la segregació de l’Ampolla del Perelló, Francesc Sancho, és un rapitenc que als 21 anys “estava fent la carrera de Medicina a Barcelona. I vivia en un pis d’estudiant en una ubicació per a no oblidar, la Plaça Reial”, un espai de malviure a tocar de la Rambla Catalunya “ple de discoteques i on anaven els americans” de la Navy que desembarcaven amb ganes de desfogar-se implicant-se en els usos i costums d’aquesta terra de ningú. “Vivia en una megalòpolis”, resumeix.
El seu ambient familiar “era dual. Una part era procedent de Bot i, per tant, conservador fins al punt que diumenge no hi havia discussió a l’hora d’anar a missa. I l’altre era rapitenc i clarament progressista. El meu pare era militant del PSUC, i no sabia que jo també ho era fins que vam coincidir en una reunió clandestina i em va preguntar: tu què hi fas aquí?”. Aquesta ambivalència té diferents factors explicatius. La Ràpita era la costa i receptora “de turistes que venien de països democràtics i ens explicaven coses que ens al·lucinaven. I hi havia un altre factor, un capellà jove com era mossèn Valeri Boet, que organitzava directament festivals i concerts de cançó protesta portant gent com Ovidi Montllor i Raimon”.
En aquell temps Sancho ja tenia carrera dins del partit com a responsable de política en el Comitè Universitari de Medicina. L’aposta per les sigles del partit forjat en la guerra i en les ombres de la repressió era, en aquell moment, bastant òbvia: “Teníem la sensació que el PSUC era l’únic partit que estava organitzat. I no només jo, sinó també amics meus que amb el pas del temps van acabar fent-se del PP, del PSC o de Convergència. Certament, reconeixes ara que no era l’únic, i que no només hi havia complicitat amb altres organitzacions sinó que també hi havia formacions del mateix calat com el Partit dels Treballadors d’Espanya. Però el PSUC era una organització potent i, a més, comptava amb una capacitat intel·lectual i de reflexió sobre l’acció política molt important”.
El comitè universitari de la facultat de Medicina estava actiu i, durant els últims mesos de Franco, havia aprofitat per introduir dins del número de la revista que publicava un informe sobre la flebitis. No hi havia en aquest cas gens d’interès acadèmic. Era, més aviat una manera de donar pistes “sobre la malaltia que es va dir que patia Franco en un primer moment”
El comitè universitari estava actiu i, durant els últims mesos de Franco, havia aprofitat per introduir dins del número de la revista que publicava un informe sobre la flebitis. No hi havia en aquest cas gens d’interès acadèmic. Era, més aviat una manera de donar pistes “sobre la malaltia que es va dir que patia Franco en un primer moment. La intenció era analitzar com podia evolucionar” tant ell com el règim que agonitzava al mateix llit. De fet, la tromboflebitis ja s’havia deixat veure el juliol del 1974, fins al punt d’obligar el dictador a cedir interinament la condició de cap d’Estat a l’encara titella del règim Juan Carlos durant quinze dies, fins a la seva recuperació.
Per aquelles èpoques Sancho ja sabia “què eren les càrregues dels grisos. Sí que és cert que en un primer moment les manifestacions eren minoritàries i tot plegat es resumia a llançament de pamflets i poca cosa més. Va ser a partir de l’enterrament de Salvador Puig Antich (executat al garrot vil el març de 1974 com a presumpte autor de la mort d’un subinspector de policia) quan va començar a venir més gent i les càrregues eren més freqüents. La sensació era que el règim per llavors ja s’estava podrint”, recorda.
“Jo estava amb altres companys al meu pis d’estudiant de la Plaça Reial de Barcelona. I quan a les cinc de la matinada es va confirmar vam anar a les sis a la Rambla per a comprar el Tele/eXpres i ens el vam emportar cap a casa per celebrar-ho amb xampany”
El dia abans de l’aquí pau i després glòria, Sancho reconeix de manera enigmàtica que “ja teníem notícia que es moria. Jo estava amb altres companys al meu pis de la Plaça Reial. I quan a les cinc de la matinada es va confirmar vam esperar fins a les sis per anar a la Rambla per a comprar el Tele/eXpres (primer diari d’iniciativa privada publicat a Espanya després de la Guerra Civil espanyola i amb una línia progressista fins que la censura deia prou) i ens el vam emportar cap a casa per celebrar-ho amb xampany. Ara bé, al carrer jo no recordo grans celebracions. La sensació que ha anat creixent posteriorment que tots érem antifranquistes ni la tenia llavors ni ara. Simplement perquè no era veritat”, deixa dit amb vocació de desmitificar. I també aprofita per deixar clar que la desaparició de Franco no va matar la dictadura. Ara s’encetava la carrera de la Transició, que hauria de decidir “si es conservaria o no la monarquia. Jo era dels partidaris de la ruptura, però l’anàlisi interna del partit era que el règim no s’ensorraria de cop i que ens hauríem de mobilitzar de valent perquè tenia prou potència per continuar uns anys”.
El final no és cap espòiler. La república, al calaix. Però malgrat tot, la il·lusió de la democràcia era suficientment atractiva per generar esperances. “Jo diria -continua- que tots els meus amics eren demòcrates perquè érem joves. El règim era l’agressor i la democràcia era l’alegria de la música, sortir per la nit i gaudir d’un ambient obert contraposat a les propostes del nacionalcatolicisme. A la Ràpita a la meva colla ens unia l’alegria per viure. I a Barcelona, on hi havia a més compromís, és quan em vaig adonar que en la clandestinitat fas amics per tota la vida. La Democràcia llavors era un ideal. Però al final, i més enllà d’avenços indiscutibles com el sistema de sanitat pública i la revolució feminista, la realitat ens ha portat els escàndols per la corrupció i la incapacitat per proporcionar un futur per als joves d’ara, amb les dificultats laborals i d’accés a l’habitatge i poques expectatives de millora a curt termini. La política real no ha estat tan bonica com la pintàvem”.
“La bandera de l’alegria de viure ha canviat de bàndol. La democràcia pren en l’actualitat l’aparença de prohibir. Davant d’això, l’extrema dreta apareix com la llibertat, d’aquí Ayuso durant la pandèmia celebrant l’obertura dels bars, quan en el fons no és més que una promoció de la irresponsabilitat”
La reflexió de Sancho va més enllà: “La bandera de l’alegria de viure ha canviat de bàndol. La democràcia pren en l’actualitat l’aparença de prohibir, sigui en matèria de salut (no fumar, no beure) com en altres àmbits. Fins i tot el feminisme el viu la gent jove com una cotilla moral a les seves relacions. Davant d’això, l’extrema dreta apareix com la llibertat, d’aquí Ayuso durant la pandèmia celebrant l’obertura dels bars, quan en el fons no és més que una promoció de la irresponsabilitat. Hem de recuperar el concepte de llibertat i alegria de viure i saber transmete’l”, adverteix Sancho. “Els hem de donar formes de vida s’identifiquen amb la democràcia. Perquè ara hem donat barra lliure a l’extrema dreta. Dit això, no hi ha dubte que els joves que creuen atractiva una dictadura s’equivoquen i es desenganyarien de seguida. Perquè si és alguna cosa és la dictadura és la mort de tota la vitalitat”.
Joan Sabaté formava part del Club Universitari, que venia a ser el més semblant a Tortosa a una declaració de rebel·lia més o menys (in)advertida contra el sistema
“Jo tenia 18 anys acabats de complir l’octubre del 1975 i em vaig matricular a primer de Geografia i Història per la UNED a Tortosa per no gastar”, recorda Joan Sabaté. Estava a l’espera de començar “un curs estrany perquè el Ministre d’Educació i Ciència del moment, Julio Rodríguez, havia reformat el calendari acadèmic universitari per equipar l’any natural amb l’any acadèmic”. És a dir, començava el gener i s’acabava el desembre. La idea era tan absurda que durant l’any de traspàs d’un sistema a l’altre els estudiants van tenir sis mesos de vacances. “Humorísticament, se’l va conèixer com el Calendari Julià. Allò no va anar bé de cap manera, i al final el segon any vaig passar a fer la carrera a Barcelona”.
Sabaté formava part del Club Universitari, que venia a ser el més semblant a Tortosa a una declaració de rebel·lia més o menys (in)advertida contra el sistema. I aprofitant el decalatge del calendari i a l’espera de començar les classes, “se’ns va oferir a un parell de persones impartir cursos a persones a l’atur. En aquest cas no hi havia cap component polític, més enllà de la intenció de generar debats. L’objectiu era promocionar-los bona formació”. Els caps de setmana aprofitava per a la pràctica d’una de les seves passions, l’excursionisme, amb la colla. Fins al punt que va ser el primer que van fer “quan a causa de la mort de Franco ens van donar tres dies de festa” en les classes que donava als aturats.
Sabaté reconeix que el seu entorn d’amistats “estàvem molt polititzats. I vam viure el moment de la mort de Franco amb intensitat. Era la sensació que s’acabava una etapa i s’obrien expectatives, que certament eren encara incertes. En tot cas érem conscients del que passava i, malgrat que ningú de nosaltres militava encara en cap partit, érem actius en l’oposició política. Jo ja estava com a representant de Tortosa dins de l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre”. Per contra, “els meus pares no estaven polititzats. Suposo que davant la mort de Franco van patir alguna inquietud pel record de la Guerra Civil i per la por que una desestabilització ens hi tornés a portar. Però jo soc de casa de pagès, i sempre hi havia menjar a casa per si surt el riu, que era en el fons el que més preocupava”, ironitza.
La visió de Sabaté de la societat tortosina de l’epoca és la de ser “profundament conservadora. La fortíssima repressió, amb la presència de la Brigada Política Social a una ciutat d’unes dimensions en les quals no s’acostumava a desplegar, i el pes de la figura de Joaquim Bau a Madrid ajudava”
La visió de Sabaté de la societat tortosina de l’època és la de ser “profundament conservadora. La fortíssima repressió, amb la presència física de la Brigada Política Social a una ciutat d’unes dimensions en les quals no s’acostumava a desplegar, i el pes de la figura de Joaquim Bau a Madrid (procurador a Corts entre 1958 i 1971 i president del consell d’estat des del 1965 fins al 1973) ajudava. Ara, hi havia activitat antifranquista. La meva colla estàvem implicats en el Club Universitari i des del Casal Tortosí s’exercia una resistència de caràcter més cultural. Però érem excepció. Hi havia tots els elements per a ser una societat controlada”.
Desaparegut el dictador, era moment per anar forçant el límit de les costures de la cotilla. I qualsevol oportunitat era bona per posar a prova als hereus del difunt. “Des del Club Universitari ens vam queixar a l’ajuntament que no teníem cap classe d’ajut econòmic. Era clar que no estàvem dins de l’ona, i de fet ens van retreure que no participàvem en cap acte, ni tan sols en l’ofrena de flors i fruits. Doncs així com ens ho van dir, vam decidir prendre-hi part acompanyats d’una senyera on es llegia una reivindicació de la cultura popular. Darrere nostre portàvem un camionet amb les flors i fruites, que és el que requeria l’ocasió. I encara ara recordo la cara del regidor que ens havia atès quan va veure el nostre desplegament des de darrere de la moto d’un policia. No li va agafar un cobriment de ben poc”.
El mètode d’encert-error estava justificat per conferir rapidesa als canvis. “No ens creiem la voluntat democratitzadora. I en la campanya del referèndum per la Reforma Política de novembre de 1976, els partits d’esquerres clandestins encara vam optar per l’abstenció. No va ser fins a finals d’aquell any i l’inici del següent que van començar a veure que el sistema s’anava transformant. Va ser en aquell període en què vaig entrar a militar al PSUC”. Malgrat això, encara hi havia pantalles per superar. Sabaté rememora una escena pròpia de cinema negre. “Coincidint amb la campanya del referèndum, em van citar a la comissaria per portar-me davant del comissari German Cano, un personatge de la Brigada Politicosocial molt actiu a Barcelona i que el van traslladar a províncies per allunyar-lo de l’ull de l’huracà. Mentre esperava vaig coincidir amb un company i vam fer veure que no ens coneixíem. En entrar estava fumant amb embocadura, completant una imatge molt sinistre. La veritat és que em va tractar amb certa amabilitat, tenint en compte que si bé a la premsa es començava a parlar de fets que encara eren clandestins, no hi havia cap cobertura legal que els avalés”. En aquells moments “jo era vicepresident del Club Universitari, però ell sabia que també era militant del PSUC. És per això que em va advertir que si passava alguna cosa a Tortosa em podia detenir. Però ho va fer sense violència, amb una mena de cortesia que donava a entendre que els temps estaven canviant”.
“Hi ha alguns que a classe m’han intentat provocar amb crits de ‘Viva Franco’ perquè saben que sóc socialista. El més trist és que darrere del postureig no hi ha consciència de que significa la dictadura. Des de la meva condició de professor he intentat explicar de la manera més objectiva possible la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició. Però la influència de les xarxes socials neutralitza l’esforç docent”
Del passat al present. Amb tot un bagatge que suma la condició d’alcalde, senador, subdelegat del Govern i professor d’Història. I curiosament és en aquesta darrera trinxera en què ha de fer front al creixement de les tesis de l’extrema dreta entre els joves. “Hi ha alguns que a classe m’han intentat provocar amb crits de ‘Viva Franco’ perquè saben que sóc socialista. Ara bé, darrere d’aquest postureig no hi ha consciència de que significa la dictadura. I aquesta és la realitat més trista. Des de la meva posició de professor he intentat explicar de la manera més objectiva possible la Guerra Civil, el Franquisme i la Transició, i això sempre que no m’hagi quedat curt de temps per tractar tot el temari. Però la influència de les xarxes socials neutralitza l’esforç docent”.
No es pot deixar passar l’ocasió de demanar-li a Sabaté un discurs com a polític: què s’està fent malament? “El debat polític i parlamentari està molt crispat. I el que arriba a la ciutadania és una imatge de desqualificació personal que no ajuda gens. Jo crec que bona part del vot a Vox i Aliança Catalana és antisistema. I pot arribar de molts llocs: de l’autònom que troba que paga massa per rebre poc fins a l’aturat sense expectatives. És la manera de rebel·lar-se contra un sistema que només aporta casos de corrupció i enfrontaments. El que desconeixen és que durant el franquisme també hi havia corrupció, i es tapava, i al que discrepava, el pelaven”.
