El sector del peix fres i de proximitat camina, com una trapezista, per damunt d’un fil molt petit i sense xarxa de seguretat. Amb un problema afegit, el que genera l’efecte dòmino provocat per la limitació de sortida a les flotes per part de la Unió Europea. Els focus mediàtics d’aquestes polítiques restrictives (i kamikazes per milers de famílies que viuen de la mar) s’han fixat de manera reiterada en els pescadors. Però lligats a la seva història hi ha un segon nivell, el dels comercialitzadors del peix, que ha quedat molt sovint enterrat informativament. I això malgrat que són els que pateixen els danys col·laterals de la manca de la seva matèria primera en un mercat que no es rejoveneix i que cada cop més veu el peix com un producte de luxe per uns preus que tendeixen a escalar sense fre. “Estem en una situació crítica. Ningú vol venir a treballar a les nostres empreses perquè sap que només hi podrà treballar set mesos i després haurem de fer un ERE. Tots ens demanen una garantia de feina”, apunta el Miquel Aguilar, vicepresident de l’Associació de Compradors de la Ràpita.
L’entitat, que genera prop de 400 llocs de treball tant majoristes com minoristes, es va crear fa un any “davant de la problemàtica que viu el sector” i de cara a guanyar pes a l’hora de trucar a portes i establir estratègies. “A hores d’ara som poc més de 100 compradors que operen a la Llotja de la Ràpita”, precisa. L’any passat van facturar prop de 6,5 milions d’euros. Però hi ha un condicionant: “El 2024 les barques van sortir 180 dies. Enguany, només 120”, apunta Aguilar donant a entendre que els vaticinis no són gens favorables a l’hora de tancar els números d’enguany. “Ara a la Confraria de la Ràpita són 35 barques d’arrossegament, i cada any se’n perden tres o quatre. Les seves pèrdues també ens acaben replicant a nosaltres perquè cada any anem perdent quota de facturació”.
De fet, la interacció entre les diferents peces del sector que van al mateix vaixell és clau per intentar surar enmig d’un mar picat. “Nosaltres ja apliquem una retenció a cada compra en funció del seu valor a la llotja i els pescadors ens retornen els diners al cap de sis mesos. És una mena de préstec de diners perquè puguin subsistir. És millor això que ens augmentin els preus fixos perquè en aquest cas els hauríem de repercutir al preu final”, apunta Aguilar.
Entre els membres de l’associació hi ha diferents casuístiques. La dels autònoms que porten petites peixateries és crítica i la dels intermediaris i majoristes aspira només a garantir la supervivència
Entre els membres de l’associació hi ha diferents casuístiques. La més alarmant, la dels propietaris de petites peixateries. “Si no hi ha una solució que permeti als pescadors sortir a la mar no els dono més de tres mesos. La seva situació és insostenible perquè només treballen sis o set mesos l’any. I pel que fa a la campanya de Nadal, que és la més forta de l’any, si no hi ha peix fresc la gent acabarà comprant peix congelat” per culpa de les restriccions de Brussel·les. Amb un condicionant,” i és que ells són autònoms, amb el que això implica” de cara a futur laboral. També hi ha la possibilitat d’accedir a l’aqüicultura. Però aquesta opció és vista amb recel per Aguilar. Al capdavall, el Comissari Europeu de Pesca, Costas Kadis, és grec. “I Grècia és un país pon hi ha empreses fortes en aqüicultura que té molts diners invertits”, deixa caure en un intent de buscar explicacions a la corretja imposada des de les institucions continentals.
Pel que fa als intermediaris i majoristes (branca de la qual Aguilar forma part), “si tot continua igual només podrem aspirar a sobreviure. Ens quedarà el recurs de comprar producte fora, que com que no és fresc ni de proximitat no tindrà cap mena de valor afegit. Al final haurem de comprar sípia i pop processats als marroquins i fer-ho en gran volum ens enxampin o no, o anirem a Mercabarna per comprar producte que no és de tanta qualitat i distribuir des d’allí” a un mercat que, d’altra banda, “es va perdent. Als dos mesos de veda se li sumen els dos i mig sense poder sortir a pescar. Això fa que el peix fresc estigui desapareixent de manera progressiva dels establiments de restauració. De fet, els preus ja s’estan incrementant entre un 4,5% i un 5%. I a més, heu de tenir present que un jove de 24 o 25 anys ja opta pels precuinats i pel micro. Si bé és cert que es fan campanyes de dinamització per fer valdre el peix, la joventut que hi participa venint a la llotja et pot reconèixer quatre peixos bàsics com el llenguado”, però més enllà d’això ja és com si els parlessis en arameu.
Aguilar només veu una solució a curt termini, i passa per “garantir almenys 180 dies de pesca. Si no, no sé com ho farem. Mai abans havia viscut aquesta incertesa. A què estan jugant? Saben que estan jugant amb la vida de famílies?”, etziba.
