El 15 de novembre del 1938 les restes del que quedava de l’exèrcit de l’Ebre creuaven el riu per Flix. A les 04,30 de la matinada del divendres 16, després d’haver evacuat el material de guerra i els darrers soldats, Manuel Tagüeña, comandant del XVè Cos d’Exèrcit, donava l’ordre de volar el pont de ferro per impedir l’avenç dels sosllevats. Acabava així la batalla de l’Ebre. Després de 115 dies de combats els dos bàndols tornaven a les posicions prèvies al 25 de juliol. La batalla de l’Ebre va enfrontar prop de 250.000 combatents. Tot i que les dades són difícils d’ajustar -hi ha certes discrepàncies entre els historiadors- pel mig quedaven 135.000 baixes, dels quals 35.000 van ser morts. La resta, ferits, presoners i desertors. El proper dia 16, com tots els anys, es commemorarà aquesta efemèride en un acte institucional al memorial de Les Camposines, als peus de l’ermita de Sant Bartomeu. El replegament i la retirada de les malmeses tropes republicanes del XVè Cos d’Exèrcit pel pont de ferro de Flix -uns 25.000 homes- està considerat pels estudiosos com exemplar. No obstant hi ha un aspecte del que se’n va perdre la memòria durant molt temps i que encara avui en dia potser continua no sent massa conegut pel gran públic. M’agradaria recordar-lo ara que ens acostem a aquestes dates.
Els comanaments republicans havien planificat tota una línia fortificada des de Riba-roja fins Ascó, que hipotèticament havia de servir de cap de pont en cas que els republicans volguessin creuar de nou el riu en operacions futures. També havia de permetre, com així va ser, per cobrir eventualment una possible retirada. Un dels punts crítics i vulnerables d’aquesta línia eren les cotes de Raïmats, a la serra de La Fatarella. En aquest punt es van habilitar dos línies de trinxeres i fortins. Per defensar-les es van desplegar un miler de soldats voluntaris, sobretot de la 15 Brigada de la 35 divisió. La consigna era clara: resistir al màxim per donar temps a creuar el riu a tota la resta.
El dia 13 de novembre començava, enmig d’una nevada, la retirada. Els feixistes, com llops, es van afanyar a ocupar les altures de Raïmats. D’allí podrien massacrar les divisions republicanes en retirada -la 42,43 i 44- que miraven de passar el riu. És tractava de les restes molt malmeses de les esmentades unitats i que havien perdut al llarg de la batalla fins el 60% dels seus efectius. Però els franquistes volien impedir que poguessin re-organitzar-se al costat esquerre. El combat fou ferotge. A aquells pobres voluntaris els va caure de tot durant gairebé 2 dies. Entre la matinada del 14 de novembre i el 15 de novembre van aguantar bombardejos d’un centenars d’aparells de l’aviació alemanya i italiana, artilleria de gran calibre del Corpo Truppe Volontarie, blindats, atacs d’infanteria amb tota mena de munició … Els atacants van conquerir algunes fortificacions. Els defensors van contraatacar per mantenir les posicions més elevades. Sabien que ho tenien perdut. Lluitaven per “morir sense cap esperança en la victòria”. Però calia aguantar. A primera hora del dia 15 els feixistes van llençar l’atac final. Primer els blindats i després la infanteria. Al migdia els nacionals controlaven el conjunt defensiu de Raïmats. Però havien fet tard. L’Exèrcit Popular ja havia travessat a l’altra banda de riu.
Els voluntaris republicans van oferir una gran resistència i un increïble esperit de sacrifici. Van permetre aturar durant 48 hores l’ofensiva de l’exèrcit franquista. Fou una veritable epopeia militar i un exemple de generositat. Van resistir i es van immolar per oferir l’oportunitat de salvar-se a la resta dels seus companys del XVè cos d’exèrcit. No en va sobreviure ni un.
Des del 2011 les fortificacions de la Fatarella han estat excavades per un equip d’investigació de la Universitat de Barcelona. Els materials apareguts mostraven la ferocitat i la crueltat del combat: centenars de beines de munició, metralla de tota mena, granades, projectils de gran calibre, soldats morts colgats … En una de les campanyes d’excavació es van trobar dins d’una trinxera les restes d’un d’aquells soldats republicans. Es va batejar amb el nom de “Charlie -tot i que probablement era català-. Segons les investigacions va morir per l’explosió d’una granada
El combat de Raïmats, ha estat investigat des de diverses òptiques per part del grup de recerca DIDPATRI des d’una perspectiva interdisciplinari i transversal. S’han dut a terme diverses experiències de recreació i recerca didàctica per restablir-ne la memòria. Un monument amb una placa de bronze de 60 x 80 amb un baix relleu honora aquells homes. Però encara queda un gran recorregut perquè aquells herois deixen de ser uns desconeguts.
