Aquests últims dies he tingut la sort de treballar al FesticAM, el festival de circ i teatre de carrer d’Amposta. I què voleu que us digui? És una petita meravella. Un festival d’aquells que omplen places, cors i somriures. Ja porta dotze edicions, i es nota: està ben arrelat a la ciutat i a tot el territori de l’Ebre.
Sempre ho comento amb els organitzadors: no entenc com no hi ha cues quilomètriques als espectacles. A més de ser espectacles de molta qualitat són gratuïts. No entenc com tot TE i part de la provincia no envaeix Amposta. A ull de bon observador, diria que la majoria freguen el ple absolut. Però el que realment em sorprèn és que no hi siguin tots els pares amb criatures de les Terres de l’Ebre. De debò, què feu a casa aquell cap de setmana? Perquè si hi ha un lloc on la màgia és tangible, és al FesticAM.
Potser ens falta una mica d’esperit d’excursioneta. Ens caldria viatjar més entre pobles, conèixer-nos millor, compartir més cultura i menys rivalitats de “vila amunt, vila avall”. Cada municipi fa la seva política cultural, i això està molt bé, però també som poca gent per tanta activitat. Si ens poséssim una mica d’acord i evitéssim solapar els grans festivals, tots hi guanyaríem: més públic, més caliu i més sentiment de pertinença.
Durant aquests dies, la regidora de Cultura d’Amposta em va explicar que hi ha qui pregunta: “I per què ens gastem tants diners en això del FesticAM, amb la de coses que hi ha per arreglar?” I jo vaig pensar: per què? Doncs perquè també cal arreglar ànimes!
De seguida em va venir al cap un record d’infantesa: un dia al velòdrom de Tortosa, veient uns pallassos. Al final de l’espectacle ens van regalar un pollet. Sí, un pollet de veritat! Coses que abans passaven i ara semblen de ciència-ficció. Aquell record, tan simple i tan feliç, m’ha acompanyat tota la vida. I sospito que m’ha fet millor persona.
Per això crec que els somriures eterns dels infants del FesticAM són molt més que un moment de diversió. Són petites llavors de bondat. Ajuden a fer créixer persones més empàtiques, més alegres i més humanes. I això, en el fons, és la missió més important d’una societat.
I no només pels petits! Els grans també hi guanyem: ens retrobem en un ambient distès, alegre, relaxat. Ens oblidem per unes hores del soroll de sempre i tornem a mirar-nos amb ulls d’amistat. D’això també en neix felicitat, bon rotllo i noves connexions.
Així que la propera vegada que hi hagi una festa, un festival o un espectacle al poble del costat, feu les maletes (ni que sigui amb quatre entrepans) i aneu-hi. Perquè, al final, això de viatjar entre pobles, compartir cultura i riure junts, és el millor ciment per construir territori. I, sobretot, perquè un somriure compartit sempre és més fort que qualsevol frontera local.
