El meu barber m’acaba d’anunciar que es jubila i he entrat en pànic. He intentat dissuadir-lo amb falses estadístiques de morts prematures després de la jubilació, adduint que l’increment de la vida laboral perllonga l’esperança de vida, però el tio està tan decidit a plegar que ja ha llençat la pedra d’esmolar les tisores i ha posat en oferta els fixadors plens de pols que té a la vitrina. No hi ha volta enrere. El caos ja està aquí.
Saber que m’entén -o m’aguanta- em rebaixa més l’angoixa que qualsevol ansiolític via intravenosa
Sé que sóc molt maniàtic -potser no tant com diuen a la família, que tenen certa tendència a la hipèrbole- i em costa sentir-me totalment satisfet, perquè sempre hi ha algun detall que no m’acaba d’encaixar. Ho reconec: soc miggotbuitista. Per això, quan m’agraden un tipus de pantalons o quan crec que el perruquer l’ha encertat amb el tall de cabell, m’enamoro fàcilment i juro fidelitat eterna. M’és igual que al barri s’hagin obert cinc perruqueries noves amb aparadors atractius i preus suculents, jo no m’arrisco a cometre perfídia perquè confio en la professionalitat del barber on vaig regularment des de fa més de quinze anys. Saber que m’entén -o m’aguanta- i que no li he d’explicar el que vull perquè ja coneix les meues preferències, em rebaixa més l’angoixa que qualsevol ansiolític via intravenosa.
Jo estic al corrent de tota la seua vida: sé on viu, on estiueja, amb qui es relaciona, perquè es va comprar un gos i com l’assetja hisenda. Inclús m’ha explicat històries sucoses d’altres clients seus que no he vist mai. Ell també em coneix a mi, però no tant, perquè li costa cedir la paraula i no és prudent contradir-lo quan té la navalla a les mans. En qualsevol cas, entrar a esta barberia és com quan, temps enrere, els cambrers dels bars no canviaven cada dos mesos i, abans que obrissis la boca, ja et saludaven pel teu nom i et servien el cafè just com tu el volies. Semper fidelis!
Se’m fa costa amunt assumir la pèrdua d’una persona de confiança que ha sigut testimoni del progressiu blanqueig del meu cabell i de la proliferació de pèls rebels en zones de la cara abans totalment ermes. On trobaré a algú que sàpiga el que vull sense haver de fer massa provatures temeràries? Quants Sweeney Todd hauré de patir abans d’aconseguir el meu precís Eduardo Manostijeras?
Estic per agafar un d’aquests joves perruquers que clonen amb mestratge xinès els pentinats impossibles dels jugadors de futbol i proposar-li al meu barber que a la propera nit de lluna li expliqui tots els secrets del seu art, com fan els curanderos quan traspassen els seus poders als nous remeiers per Dijous Sant. O també podria gravar al meu barber en acció i utilitzar el vídeo com a tutorial quan vagi picant a les portes de les noves perruqueries.
A mesura que ens fem grans, els nostres referents també envelleixen i hem de buscar altres proveïdors que segurament seran més joves i tindran menys paciència
El problema no és només la sensació d’orfandat que deixa la marxa del barber, sinó també la constatació que este no serà un cas aïllat perquè, a mesura que ens fem grans, els nostres referents també envelleixen i, com és lògic, tard o d’hora, hem de sortir de la zona de confort per buscar altres proveïdors que segurament seran més joves que nosaltres i tindran menys paciència per suportar-nos.
De fet, a mi ja m’ha passat amb el metge de capçalera que ha substituït al que tenia feia un bon grapat d’anys i afeccions: m’ha tocat una jove doctora que es va incorporar tan prompte a la feina que, a la primera visita, em va semblar veure-li al front la marca del birret de la graduació. És veritat que s’interessa molt per la meua salut, però, a l’hora de fer les preguntes, el seu tarannà té menys a veure amb la vident Esperanza Gracia que amb un agent de la Gestapo.
Víctor Porres
Periodista
