L’eufemisme és com aquella amiga que, abans de dir-te que se’t veu un moc al nas, primer et convida a un cafè, repassa totes les novetats laborals de la setmana i, finalment, amb molta delicadesa, et deixa caure la notícia. Una mica de sucre per endolcir la veritat.
El problema no és el gest: és quan el sucre acaba tapant completament el gust del cafè. Els eufemismes tenen un paper útil: suavitzar, evitar ferir sensibilitats, donar una mica de tacte a converses incòmodes. Tothom convindrà que ser honest no s’ha de confondre amb ser cruel però el seu abús pot convertir-se en un espectacle digne de màgia: el significat original desapareix com un colom d’un barret
Al món comercial, per exemple, hi ha qui parla de “serveis premium” en lloc de dir “més atenció, més qualitat”, o qui transforma un producte molt senzill en una “experiència sensorial única”. No és pas dolent vestir les paraules de diumenge, sempre que sota el vestit hi hagi alguna cosa real. El problema ve quan la retòrica és més gran que el producte i acabes comprant paraules en lloc de coses. Als consumidors i consumidores -que ho som tots en més o menys grau- cada cop és més difícil vendre gat per llebre.
A la política, també, el ventall d’eufemismes és ampli: “ajustar pressupostos”, “reformes temporals” o “re-migració”. A vegades és d’escàndol, però no sempre és enganyós; a vegades, és només una manera de guanyar temps o d’evitar titulars massa durs. Ara bé, tots hem vist casos en què la frase sona tan suau que costa valorar si és positiu o negatiu. I aquí és on l’eufemisme es torna gairebé malabarisme semàntic.
Potser no cal declarar la guerra als eufemismes –a qui no li agrada una mica de cortesia lingüística?–, però sí recordar que el llenguatge ens hauria d’ajudar a entendre el món en la seva complexitat, no pas a embolicar-lo. Potser fer servir “difícil” en lloc de “situació complexa amb reptes significatius” és més valent i sincer.
En definitiva, que les paraules poden “arreglar-se”, però si van massa disfressades, corren el risc de perdre el significat. I tots sabem que quan el llenguatge es perd, els malentesos arriben puntuals, sense eufemismes que valguin.
