Aquestes setmanes, arreu celebrem dies de festa major i el ritme dels pobles canvia. Cadascun de nosaltres, ho gaudeix de manera diferent, perquè les casuístiques són del tot particulars; i les intensitats amb què es viuen també tenen múltiples graduacions, sovint proporcionals a l’edat, a l’estat d’ànim i —no ho oblidem— la butxaca ni els deures professionals.
Però, tot i les diferències, les festes dels pobles continuen sent una cosa que ens connecta, que ens reconcilia amb la nostra comunitat, amb aquell espai compartit que el dia a dia sovint ens fa oblidar. La gent surt més al carrer, hi ha nervis, música, carrosses, bous, sopars populars, retrobaments i fotos que omplen les xarxes. Però més enllà del soroll, la festa diu moltes coses de com som i com volem viure junts.
La festa com a mirall del poble
Les festes han canviat, com tot. Ja no són com abans, però tampoc podrien ser-ho. Han canviat els gustos, les prioritats. A alguns els agraden llargues i plenes d’actes; d’altres, senzilles i curtes. La veritat és que la festa no és una sola cosa: és un mirall on es reflecteix la diversitat del poble. Però qui decideix com ha de ser la festa?
No soc jo, qui ha de jutjar ni valorar l’actual sentit de la coneguda frase i ben actual de: «panem et circenses» (pa i circ), que ja deia el poeta romà, Juvenal, adreçant-se a les classes dirigents per com garantir l’estabilitat política i control social del territori, ni tampoc m’agrada llençar aigua al vi, però us pregunto: ¿heu intentat reflexionar sobre unes festes als pobles ebrencs sense bous, menjars de germanor, carrosses o ball? Tot està inventat ja, pel que fa al gruix de les activitats possibles? Ben segur, per la nostra idiosincràsia, o almenys majoritàriament, ens organitzen una tipologia de festes, que deuen ser les que volem.
L’originalitat, l’atreviment, són virtuts que poden posar en risc el populisme polític que sempre té un pes rellevant en les programacions, i si s’acaba imposant votar, poder escollir els polítics a partir dels setze anys, podem veure allargar més encara els dies de festa, si els pressupostos ho permeten.
La festa no és la que es mira: és la que es fa. La que es viu des de dins
La festa és una expressió cultural, però també social i emocional. Ens permet trencar rutines, retrobar cares que feia temps que no vèiem, ballar, menjar, xerrar, riure i —sobretot— sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. La festa ens acull, encara que només sigui unes hores, i ens recorda que no tot està perdut en un món ple d’incendis, de sequeres, de conflictes bèl·lics, d’aranzels econòmics, de virus reinventats…, i tants altres mals que ens pesen.
Però la festa real no és la que es mira: és la que es fa. La festa ha de ser dins teu i es manifesta quan participes, quan col·labores, quan ajudes a parar taula, a fer una disfressa, a recollir després del ball, a preparar una activitat per als més petits, a ser si cal més afable amb qui t’envolta.
Les festes majors també ofereixen —encara que sigui temporalment— una pausa de la hiperconnexió constant. Allunyen, per unes hores, la mirada de les pantalles i permeten reconnectar amb la realitat compartida. Ballar, riure, mirar-se als ulls, fer colla, conversar a viva veu, sense àudios de WhatsApp ni filtres ni notificacions. La festa ens recorda que la convivència no es dona en línia, sinó presencialment, en espais reals, compartint experiències vives. Per sort, això encara passa. La festa continua sent un espai de participació, de barreja d’edats, d’humor, de memòria i de present.
El poble que volem ser
A xalar tothom (qui pugui). Que per molts defectes que tinguin, les festes encara són aquell moment màgic en què ens retrobem com a poble. I això, avui dia, ja és molt. Però també hem de pensar com volem que siguin les nostres festes. Perquè, si ens ho mirem bé, les festes que tenim parlen molt de qui som com a poble. I, potser, també del poble que volem ser. Tenim feina a fer.
Ernesto Cid
Professional Financer/Mestre
