La torre de tir natural de la central nuclear d’Ascó, una estructura imponent de 160 metres d’altura que domina el paisatge del riu Ebre, és avui un monument al silenci i a la negligència. L’interior d’aquesta infraestructura, construïda el 1995 per assegurar el compliment dels requisits mediambientals de refrigeració, s’està deteriorant des de fa més d’un any. Les conseqüències són encara un misteri, ocult sota una capa d’opacitat que genera preocupació i alarma.

L’interior de la torre, dissenyat per refredar l’aigua calenta procedent dels reactors abans de retornar-la al riu, compta amb un sistema complex de plaques de plàstic perforat, polvoritzadors i bigues elevades a 25 metres del terra. Ara, aquest sistema està literalment caient a trossos. Tones de plàstic deteriorat es van acumulant sota la torre, formant una deixalleria caòtica i amenaçant de contaminar encara més el riu Ebre amb microplàstics i altres residus.
Després d’un intent fallit de reparació, en què la part restaurada es va ensorrar juntament amb l’estructura vella, la torre de tir natural està fora de servei. Per mantenir la refrigeració, la central ha hagut de reactivar les antigues bateries de tir forçat, dissenyades fa dècades, però això només intensifica les preguntes:
- ¿Va continuar funcionant la torre malmesa abans de ser clausurada?
- ¿Quants microplàstics han estat abocats al riu durant aquest temps?
- ¿A quina temperatura es retornava l’aigua al riu mentre l’estructura interna estava deteriorada?
- ¿Per què no hi ha informació oficial sobre el problema i les mesures preses?
La falta de transparència de la central i de les autoritats competents és clamorosa. Ni el Consell de Seguretat Nuclear, ni l’Agència Catalana de l’Aigua, ni la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre han ofert dades concloents sobre l’impacte mediambiental d’aquesta situació. El silenci és especialment greu tenint en compte que l’Ebre no només és un recurs vital per a la regió, sinó també una font d’aigua potable per a milers de persones.
Una amenaça invisible, però present
Les torres de tir forçat poden estar operatives, però són una solució temporal que no resol el problema de fons: una infraestructura clau per al funcionament de la central està inoperativa i en un estat deplorable. Els residus plàstics i la possible contaminació del riu són només la punta de l’iceberg. ¿Quines altres conseqüències podria tenir aquest desgavell?
Mentrestant, el sistema energètic segueix avantposant els beneficis econòmics a la responsabilitat ambiental. Els nous cacics nuclears actuen a porta tancada, mentre la ciutadania es veu ofegada per la burocràcia i els controls quan simplement volen accedir a l’aigua del riu per ús agrícola o domèstic. Així i tot, el que es permet a la central d’Ascó no té comparació: plàstics caient a trossos, torres antiquades i un silenci sepulcral.
Un crit d’alerta
Jo no callo. Fa 25 anys, en el meu recull ‘Riu avall’, vaig escriure sobre aquesta torre de refrigeració mentre encara s’estava construint. Un conte titulat ‘La Torre de Babel’ acabava amb uns versos que avui semblen profètics:
“A vora del riu Ebre
estan fent un monument,
una torre poderosa
que aixecaran en poc temps.
Vomitarà les entranyes,
el baf nuclear ardent.
L’orgull de la ciència atòmica
és la Torre de Babel”
Avui, aquest monument a l’enginyeria ha esdevingut un símbol de negligència i opacitat. Però no podem permetre que aquesta història quedi enterrada sota tones de plàstics. Demano respostes, i les demano ara.