Els darrers dies han ressonat notícies que alerten d’una preocupant disminució de les poblacions d’ocells hivernants al delta de l’Ebre, una situació atribuïda a la progressiva reducció de la superfície d’arrossars inundats a conseqüència de la lluita contra el caragol maçana.
Una de les accions clau per a fer front aquesta plaga consisteix en l’assecament dels arrossars durant l’hivern, una mesura que limita les condicions per la proliferació del caragol maçana. Tanmateix, aquesta estratègia té un cost ecològic elevat: la reducció de les zones humides disponibles en aquesta època, i que són essencials per a moltes espècies d’ocells, això es creu que ha provocat una disminució de les poblacions d’aquestes espècies. Aquestes entre altres utilitzaven aquests espais com a font d’aliment i refugi, i en aquesta nova situació s’han vist desplaçades. Fet que posa en perill l’equilibri de la biodiversitat que caracteritza aquesta regió.
Més enllà d’aquestes mesures adoptades per combatre aquesta plaga, cal destacar altres pràctiques que també atempten sobre els serveis ecosistèmics que realitzen els arrossars, i per extensió, sobre la fauna que depèn d’ells. Un exemple d’aquestes pràctiques seria l’increment de la superfície cultivada mitjançant sembra en sec, una tècnica que implica un augment del període que els arrossars romanen secs, incrementant aquesta alteració sobre el cicle tradicional. A aquesta tendència s’hi suma la pràctica creixent d’assecar els camps tan aviat com sigui possible per avançar les tasques de conreu hivernals. Aquesta elecció, que pot semblar coherent des del punt de vista productiu, suposa una renúncia a fer ús d’un bé, com és l’aigua que pot ajudar a pal·liar altres problemàtiques.
Aquest fenomen no ha de ser interpretat com una millora de la biodiversitat, sinó com un indicador d’una alteració ecològica
No obstant això, no totes les espècies s’han vist perjudicades per aquests canvis. Els flamencs, per exemple, semblen haver-se adaptat i continuen augmentant la seva població. Ara bé, aquest fenomen no ha de ser interpretat com una millora de la biodiversitat, sinó com un indicador d’una alteració ecològica. I això, com tots els canvis sobtats, pot comportar conseqüències difícils de preveure, com ara l’impacte d’una població de flamencs més gran durant la sembra de l’arròs.
Els desequilibris actuals podrien tenir efectes en cadena en el futur. Quan un hàbitat es veu alterat, les espècies que hi vivien s’han d’adaptar o bé buscar alternatives en altres llocs. Aquest procés afavoreix les espècies més generalistes o les que tenen una capacitat de resposta major. Mentre que les més especialistes, que fins ara es beneficiaven d’aquestes condicions tan particulars, estan desapareixent. Tot plegat, pot desembocar en un cicle de retroalimentació positiva que acabi provocant conseqüències socioecològiques més greus.
Aquesta situació ens brinda l’oportunitat de reflexionar i analitzar la situació actual del delta de l’Ebre. Més enllà del problema del caragol maçana, és fonamental avaluar la degradació general de l’hàbitat que s’ha produït en diferents indrets d’aquest territori: ambients que han patit una alteració dràstica de la seva vegetació, terrenys que han desaparegut per efectes de la regressió, barreres naturals que estan al límit de la desaparició… Situacions que cada cop posen al Delta en una situació més fràgil, amenaçant tant les activitats econòmiques que sostenen famílies locals com el patrimoni natural que caracteritza aquesta regió.