El territori surt al camp de joc de la gestió practicant el tiki-taka des de fa ja molt de temps. Quan els problemes es fan una pilota comença el llarg ball de passades en horitzontal entre administracions, ajuntaments, delegacions, subdelegacions, xiringos i xiringuitos que tenen la consideració d’espècie protegida sense que ningú sàpiga ben bé per què, i ningú acaba enfilant de cara a barraca. Que és, és clar, del que va el joc. Sense anar més lluny, els clams contra els efectes del Glòria i Filomena i els requisits per vaticinar futurs efectes dramàtics amb actuacions contundents han acabat passant de titulars a nota a peu de pàgina. Entre relats filosòfics i retrets del passat s’oblida la necessitat de ser competitius. I sobretot, pragmàtics. La creació de les vegueries està en via morta perquè xoca contra la Constitució. Doncs deixem-la fora de l’equació. No tenim suficient pes demogràfic, certament. Però el que tenim no l’utilitzem. Pensem, doncs, en jugar en vertical per saltar-nos línies, i comencem a reivindicar espais que ja estan constituïts. I com donar-los accent ebrenc.
A les Terres de l’Ebre hi ha alcaldes que han guanyat per majories absolutes, però la presidència de la Diputació mai li ha passat pel cap reclamar-la a ningú. Les conselleries han estat orfes d’accent ebrenc des de fa anys i panys. Tot forma part d’aquella estratègia de partits de canviar cromos i optar per fer entrar persones del territori a les llistes del Congrés, del Senat i del Parlament. La jugada no és dolenta, perquè sempre cal algú que desbloquegi portes. Però no pot ser l’única estratègia. Les centrades des de la banda les ha de poder rematar algú. I de davanters centres el territori va coix.
En aquestes condicions, pragmatisme vol dir aprofitar els mecanismes ja lubricats i que donen accés a la caixa. Donar batalla en institucions consolidades que tenen impacte al territori i apostar-hi per instal·lar-hi gent d’aquí que entengui els problemes sense necessitat d’intermediaris. No hi ha hagut ni un sol reusenc que, durant la Dictadura o la democràcia, no hagi fet res en favor de la seva ciutat quan ocupava ministeris o conselleries. Al Camp de Tarragona ja han perdut la por de constituir-se en regió metropolitana. I aquí encara hi ha metallenguatges que parlen d’on ubicar l’hospital tan futur que sembla que parlem de ciència-ficció.
Anem massa sobrats de migcampistes. Cal un parell d’Hallands.