Aquest, 14 de setembre de 2023, quan signo el present article, fa cinc dies de l’inici de pontificat com a bisbe de Tortosa de Monsenyor Sergi Gordo Rodríguez i es compleixen 500 anys de la mort a Roma del papa Adrià VI, bisbe de Roma i Tortosa. És ell qui concedí als bisbes de Tortosa, en la persona del seu successor a la seu tortosina i home de confiança Wilhelm Enckivoirt, el privilegi de portar el solideu cardenalici arreu del món, excepte a la ciutat de Roma.
Quan comença el pontificat un nou bisbe és útil consultar l’Episcopologi per actualitzar la sèrie històrica i rememorar les identitats i biografies dels seus predecessors. Els episcopologis formats a la diòcesi de Tortosa els devem als canonges Miquel Macip, Jaume Miró, Ángelo Sancho i Ramon O’Callaghan. Tots tres posen com a primer bisbe de Tortosa, al segle I dC, sant Ruf, fill de Simó de Cirene, l’home que ajudà a portar la creu a Crist, deixeble i acompanyant de sant Pau, esmentat en la seva carta als romans (Rom 16,13), qui, en desembarcar a Tortosa, l’hauria deixat com a bisbe de la comunitat cristiana per ell fundada. Hauria mort a Tortosa en data indeterminada i el seu cos hauria estat inhumat dins la primera catedral.
Cal dir que ni la figura de Ruf ni el seu pontificat van avalats per documentació històrica o arqueològica. Sant Ruf pertany al període llegendari inicial de la diòcesi, quan comença la tradició prehistòrica, i aquesta i la viva espiritualitat de la comunitat cristiana s’avancen a la història i la guanyen.
Sant Ruf com a primer bisbe de Tortosa figura en els escrits de Luitprand, escriptor del segle X, Corneli a Lapide, el P. Enrique Flórez i el P. Manuel Risco, autors d’España Sagrada, Domènec, Antoni Beuter, Tomàs Masuccio, Croisset, Francesc Martorell i Daniel Fernàndez. Tots ells recullen les dades de tradició, s’esforcen a demostrar que abonen fets històrics i es repeteixen en l’acceptació acrítica de les dades. Amb aquest esperit de tradició, segons l’arxiver capitular Miquel Macip, hi havia a la sagristia de la catedral una antiga Taula dels Bisbes, encapçalada per sant Ruf. Val a dir que, en la defensa davant la Santa Seu de la dignitat de la catedral i diòcesi de Tortosa per part del bisbe i capítol catedralici sempre es fa al·legació de l’antiguitat basada en sant Ruf com a primer prelat, en la festa i ofici del sant amb ritu de segona classe i octava fins al concili de Trento, en l’existència de relíquies del sant-un buen pedasso de güesso- , en l’existència de missals, breviaris i singularment l’anomenat Missal de Sant Ruf, el còdex 11 de la biblioteca capitular, en pergamí i precioses cobertes esmaltades del segle XII, portat a Tortosa des d’Avinyó, l’any 1151, pel bisbe Jofre i els seus canonges, primers de la canònica agustiniana de Tortosa després de la reconquesta.
De sant Ruf diu aquest missal, referint-se òbviament a l’església conventual de Sant Ruf d’Avinyó, i no a la catedral tortosina, que el cos del sant descansa en aquesta església. L’il·lustrat P. Joaquín Lorenzo Villanueva, autor del Viaje literario a las Iglesias de España, dins el volum V, dedicat a la diòcesi de Tortosa, en la carta XL, que dirigeix al seu germà, es pregunta críticament “si S. Rufo fue obispo de Tortosa”. I conclou que la tradició de sant Ruf bisbe de Tortosa i la celebració de la seva festa prenen origen de la vinguda de Jofre, abat de Sant Ruf d’Avinyó, amb uns seus canonges a la nostra catedral i diòcesi.
És. doncs, llegenda i tradició, però no història.
Llegenda i tradició, però, que no menyspreem, perquè a elles devem singulars obres d’art que han embellit i embelleixen la catedral de Santa Maria de l’Estrella: el magnífic retaule de fusta policromada i daurada de sant Ruf, presidit pel sant bisbe in pontificalibus, obrat pels Isidre Espinalt, pare i fill, escultors de Sarral; i el gran quadre a l’oli del pintor de Cambra de Ferran VII, Vicent López Portaña, que avui presideix l’altar lateral de sant Ruf de la catedral (imatge).