El passat 2 de setembre ha fet 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia, lo Rector de Vallfogona. No només parlem d’un personatge històric, entre la llegenda i la cultura popular, ni del rector més famós entre tots els rectors. Parlem del que és considerat el més gran poeta en llengua catalana des d’Ausiàs March a Mossèn Cinto Verdaguer.
Les seues arrels tortosines han marcat durant anys la memòria popular. A principis dels anys 60, els nostres pares i iaios ens contaven anècdotes, llegendes i refranys del Rector de Vallfogona
Nascut circumstancialment a Saragossa, es va criar a la Tortosa d’on eren també son pare i sa mare. Cap als 28 anys va ser nomenat rector de Vallfogona de Riucorb, on va viure i exercir fins a la seua mort. Les seues arrels tortosines han marcat durant anys la memòria popular. A principis dels anys 60, els nostres pares i iaios ens contaven anècdotes, llegendes i refranys del Rector de Vallfogona, tantes i tan satíriques que ara podria comparar amb els vells acudits del mític ‘Jaimito’. Segurament, moltes ni tan sols eren veritat o eren producte de la transformació de la transmissió oral, però igualment se li atribuïen al Rector; perquè era considerat un tortosí que a més havia escrit uns antològics versos sobre un incident a la processó de Corpus en què la nostra Cucafera va trencar un orgue portàtil d’un cop de morro.
Vallfogona de Riucorb és un poble ple d’encants i que respira al seu poeta per cada racó. Sota la plaça, davant l’església, hom imagina que hi ha les seues despulles, perdudes pel pas en què el temps ha reconvertit l’antic cementeri dels preveres. Tots els carrers i places el recorden amb centenars de versos, emmanisats a les parets, com aquests:
Tan serè lo cel estava
i el mar tan mans i tranquil,
que el mar un cel pareixia
i el cel un mar cristal·lí.
Amb lluminosos reflexos
recíprocament ferits,
estrelles eren los peixos,
peixos los astres divins.
L’homenatge que la població ha rendit al seu rector amb motiu de l’efemèride és dels que produeixen admiració, per la creativitat, pels continguts, per la immensa participació de la gent, per la il·lusió i màgia que ha estat capaç de transmetre, però sobretot per com reforçarà la figura i l’obra de Francesc Vicent Garcia en un país que ha d’estar agraït per iniciatives com aquesta.
És una llàstima que la memòria del Rector ha perdut una mica de teixit popular a la ciutat que el va veure créixer. Els seus orígens ebrencs són més tinguts en compte en aquest petit poble de la Conca de Barberà que a la capital del Baix Ebre. Per això l’artista Ignasi Blanch ha rebut la proposta de fer un mural que, amb la col·laboració de tot el veïnat ha immortalitzat el poema ‘A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil’. Per això trobadors com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries o Pili Cugat hem estat convidats a refer camins a través de la música.
Són poques les persones que recorden com l’Auditori Felip Pedrell va ser inaugurat amb la lectura de versos del poeta a cura de dos grans com el director de Teatre Ricard Salvat i l’actriu Mercè Lleixà
I és que a Tortosa ja no s’expliquen els seus acudits ni es repeteixen els seus refranys. S’ha perdut el premi literari que portava el seu nom i són poques les persones que recorden com l’Auditori Felip Pedrell va ser inaugurat amb la lectura de versos del poeta a cura de dos grans com el director de Teatre Ricard Salvat i l’actriu Mercè Lleixà.
La Institució de les Lletres Catalanes ha previst que la cloenda del 400 aniversari de la mort del Rector de Vallfogona se celebri al novembre a la capital del baix Ebre amb un acte dissenyat pels poetes Albert Roig i Josep Pedrals. Podria ser una bonica oportunitat per continuar refent i posant les coses al lloc d’on potser no haurien deixat mai d’estar-hi.
1 comentari
que bo gràcies, sóc una tortosina més però que ha viscut també Vallfogona de Riucorb accidentalment amb el consell comarcal de l’urgell, allà hi vaig conèixer aquest poema que tan recordo i que s’ha convertit en el meu preferit ja que després de 17 anys encara em posa els “pèls de punta” i la llagrimeta no sé per què.
Ara estic a Madrid i el segueixo portant per tot arreu.