“Cap de les zones tractades específicament en aquesta obra presenta una tant notable acumulació de motius d’interès, d’inquietud i de controvèrsia com el delta de l’Ebre”, Ramón Folch.
Fa anys que, per raó de reunions i visites tècniques o de viatges de lleure, vaig conèixer directament els deltes del Roine i el Po, així com les principals zones humides ibèriques. En aproximar-s’hi, un de seguida hi nota tota mena de coincidències faunístiques, botàniques i paisatgístiques. A la vegada, es troba amb olors familiars en l’ambient i queda imbuït per uns cels i unes llums similars.
Les semblances es reflecteixen en el terreny social, i particularment en el caràcter de formes de vida i dels aprofitaments tradicionals autòctons. Les identitats, intrínsecament marcades per l’aïllament històric i cultural, van quedar descrites com a mons a part per escriptors vernacles. Mistral, Blasco Ibáñez, Arbó, … són creadors d’universos literaris que esdevenen un testimoni d’amor a la terra i a la gent. Alhora com que les rendes eren inferiors a la mitjana dels seus països, per superar aquest llindar, de la mà de l’avenç tecnològic i de les doctrines higienistes, es van dissenyar grans transformacions agrícoles en els segles XIX i XX. Igualment, un hi troba, soterrades o aflorant, les mateixes ombres, conformades sobre la base de les tensions polítiques entre administracions i col·lectius, o al caire que prenen els conflictes, i fins i tot s’intuixen comportaments amagats rere practiques clandestines.
En el conjunt dispers d’aquestes àrees, amb Doñana al capdavant, les Tablas de Daimiel, l’Albufera i el Mar Menor i els tres deltes, hi acabem reconeixent pautes econòmiques i mediambientals comunes. Pautes que esdevenen patrons en repetir-se arreu: les disputes per l’aigua, el desig per conquerir agrícolament terres marginals, la comercialització dels seus medis mitjançant la urbanització i el turisme, la contaminació i eutrofització de les llacunes, la proliferació d’espècies invasores, les amenaces de la salinització i la subsidència, i molts altres punts que completarien el llistat de riscos ambientals. Hom pot advertir que, tot i les distàncies que les separen, mostren uns recorreguts socioeconòmics per escenaris de la mateixa índole, i han deambulat per tramitacions paral·leles en els processos de conservació naturalística desvetllats entre el 1970 i el 1997. Alhora, un pot comprovar que en el s. XXI, tot i el rang legal específic amb què se les ha distingit, en cap d’elles han quedat totalment esvaïdes les amenaces que van fer necessària la seva delimitació i protecció.
I és que hi ha una qüestió principal que és inseparable del caràcter i evolució de les àrees humides: la seva exposició a les pulsacions intermitents de la naturalesa. Són aquestes pulsacions les que proporcionen la seva productivitat i biodiversitat, fent que siguin un paradís natural, i atraient el poblament antròpic i, amb ell, unes temptatives econòmiques que a voltes s’enquisten com a cavalls de batalla encaminats a subordinar la preservació de la natura en les opcions de futur. Ho veiem contínuament en les notícies ambientals que constitueixen la crònica negra de la degradació de Doñana, les Tablas de Daimiel o la Manga del Mar Menor.
En la cursa cap a la salvaguarda de les zones humides, que arrenca en els anys setanta, ningú hagués apostat per la supervivència de bona part dels valors naturals que feien del Delta un lloc excepcional
A diferència del que es pot constatar quan comparem els impactes que pateixen aquells llocs i, igualment, l’entorn de l’Albufera o del delta del Po, avui l’estat dels recursos naturals de la ribera baixa de l’Ebre és sensiblement millor. Hem de remarcar-ho perquè en la cursa cap a la salvaguarda de les zones humides, que arrenca en els anys setanta, ningú hagués apostat per la supervivència de bona part dels valors naturals que feien del Delta un lloc excepcional. És com si, reproduint les històries de l’aneguet lleig o de l’au fènix, el lloc s’hagués alliberat d’un trist destí en el moment en què l’espai concentrava tota mena de macroprojectes. Recordem a tall d’exemple: el pla de drenatge i sanejament (1961-1984); el risc incert de les prospeccions petrolieres en la plana deltaica (1964-1972) o la demanda local d’instal·lar una refineria (1968-1971); els intents per transvasar les aigües de l’Ebre (1957-2008); o els projectes d’urbanització de la seva costa (1964-2004).
El cert és que aquí la declaració d’àrea protegida fou aprovada el 1983 en precari, quasi per una carambola. Però al llarg de les etapes següents s’han esvaït o s’han pogut anar eliminant moltes de les amenaces i tendències que conduïen a la degradació dels seus elements biològics i geofísics.
En les últimes dècades molts paràmetres han millorat o no s’han agreujat, com hagués succeït de no existir el Parc i d’aplicar-se programes locals -propis dels estadis precedents- basats en el “fer-nos-ho natros” o en el “deixar fer”. Aquesta constatació adquireix un valor notable, perquè s’ha produït en unes contrades que arrossegaven molts dèficits en la gestió, en la capacitat de concertació, en la renda i formació de la població, o en les estructures i practiques polítiques. Podem dir, en recordar la cita de l’any 1976 reproduïda baix de la capçalera, que ” l’interès” s’ha confirmat per damunt de “la inquietud i la controvèrsia”.
La transformació viscuda s’ha de considerar un mèrit que és fruit de l’esforç col·lectiu. Per afrontar el futur, és una experiència profitosa i és un model a seguir
Els espais protegits, i més quan la propietat del sol no és del tot pública, són construccions socials creades a partir d’un canvi d’estatus en les relacions de poder i governança. El Parc com a organització tècnica amb el temps ha aconseguit legitimació popular i política. L’èxit assolit en la gestió dels recursos endògens és l’obra de diverses generacions i es deu al conjunt de la societat. De manera que és aquesta i no només l’òrgan gestor del Parc, així com és el conjunt del territori, no només els perímetres protegits, els que han evolucionat positivament. La transformació viscuda s’ha de considerar un mèrit que és fruit de l’esforç col·lectiu. Per afrontar el futur, és una experiència profitosa i és un model a seguir. Arribar fins aquí no ha estat fàcil, però ha estat una empresa compartida en la qual ens podem inspirar.
Ens referíem abans a la superació gradual dels riscos ambientals. Hem de dir que gairebé tots menys un, el més preocupant, el que afecta la continuïtat del perfil emergit del con deltaic actual. Una espasa de Dàmocles que planeja damunt el Delta i la resta de zones litorals citades, i que està motivada pel progressiu ascens del nivell del mar a causa d’un model socioeconòmic mundial que accentua l’escalfament global. Deixem-ho aquí, i reprendrem aquesta qüestió en el següent article.